marginàlies

La criatura que es tira a l’aigua de la cala volent dibuixar quelcom admirable no ho diu, però voldria poder quedar suspès un instant a l’aire per millorar la capbussada, clar, però també per admirar i sentir tota la gamma de blaus i verds en saladina que l’esperen. I per veure a vista d’ocell l’obra que sense voler interpreta amb els seus companys de joc i mar. Els de la colla són quatre que entren i surten de l’aigua com si fossin els catúfols d’una sínia de fira i volen imprimir personalitat a cada capficó: el d’un informàtic amb problemes, el d’un lladre que fuig de la policia o el d’un rat-penat gripós. Al tercer en edat li agrada nedar entre l’escuma que fa qui es tira a l’aigua esburbadament i es plany de no acabar de fer bé tirar-se de cap.  Al més gran li agradaria poder pescar un pop gros -molt més que una estrella de mar-, com el que pogué agafar un amic de son pare, i poder-ne presumir davant els amics, incrèduls de mena. La menuda segueix tostemps el tercer i riu, i riu fins i tot amb el cap sota l’aigua tot imaginant-se que els peixos que els observen allunyats de l’escenari dels seus jocs també riuen. No hi quedarà, a l’aire, la criatura, malauradament: caurà de peus i aixecarà poca aigua, com li agrada, tot desitjant, algun dia, poder fer un salt sentint-se àngel.