marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

24 d'octubre de 2010
4 comentaris

A LA MAR, NO TROBARÍEU AIGUA

De petit, quan ma mare ens demanava que li portéssim això o allò i li responíem que no ho vèiem, sempre ens escometia dient que a la mar, no trobaríem aigua. I mentre ho deia, es dirigia al lloc on era la cosa o l’estri que ens sol·licitava i, en tenir-lo, ens cercava la mirada per reprendre’ns amb severitat la nostra imperícia. Ahir, dinant amb ella, a l’hora de servir la darreria es va trobar sense giradora i aprofitant que un de nosaltres remenava no sé què a la cuina, l’hi sol·licità. Se sentiren renous metàl·lics, obrir i tancar calaixos, però la giradora es retardava a aparèixer. Aleshores, ma mare, sabent que havia encomanat la feina a un mal cercador, li indicà sense girar la vista on era precisament la giradora. I fent una pausa afegí la frase que feia temps que no sentia: a la mar, no trobaries aigua. A taula, aprofitant aquella escena i les conseqüències que se’n derivaren,  parlàrem de l’excés d’objectes que s’arriben a acumular a les llars, molts dels quals són perfectament  prescindibles. I també de la conseqüent propagació de racons, calaixos i altres trampes per als bons perdedors d’objectes i mals cercadors. D’aquests, dels que no saben cercar res que no estigui ben a la  vista, en parlàrem en extens i per concloure que són els que amb més freqüència perden les coses,  sobretot les claus de casa o del cotxe. I que no les troben mai, però que tenen una capacitat increïble  per mobilitzar qui amb ells estan en la cerca. En conec més d’un –i d’una- que cada cop que surt de casa  demana a qui amb ell –o ella- està si ha vist les claus, com si fossin al·lots entremaliats i els altres els  seus cuidadors permanents. A les postres encara voltàvem allà mateix i prenent el cafè n’hi va haver un que no trobava la cullereta. Encara en reim.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. m’agrada saber de vosaltres, Jaume! I veus? Aquesta frase de ta mare no la coneixia!
    No sé, però fas tota la pinta de ser dels que no troben maaaaaai res…
    Espero que no fossis tu el de la cullereta, ara, és com si t’hagués vist en directa.
     

  2. …el que cercam!
    (He llegit que el nostre enteniment no té un centre director d’operacions, sinó que la seva direcció roman repartida segons les ocasions i les diferents tasques que realitzam: una espècie de democràcia: la de cercar, doncs, deu tenir en mi un mal volant!) 
    Per això només vaig a la mar a mirar-la, perquè dec ser dels que no n’hi trobarien, d’aigua!
    Salutacions cordials
    Ma

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.