marginàlies

Escriu a l’ombra dels pensaments, a l’empara de la llum de marbre i tanmateix és incapaç de dir res resplendent, d’encetar dilemes o de dir cosa a allò que no coneix i ho voldria per sortir de la immobilització que li imposa l’atordiment que no deixa. Sent què li diu l’adagio per a cordes de Samuel Barber i s’encargola per poder advertir-se que la tristesa sempre és palanca per a propar-se al no res d’on ve l’estremiment de les violes i violins quan fan el ple més agut. Les cordes donen forma al crit i en haver-lo format tornen lentament i amorosida a besar-li el front acabat de néixer. Voldria fer inventari de tot el que li fa sentir Barber però no s’atreveix perquè el temor és invencible i fa créixer el misteri indesxifrable que l’allunya d’ell mateix, del seu particular big-bang, del seu rellotge de sang que només compta per a ell. Ha provat de ser bes i cada cop que ho ha provat ha fracassat perquè no vol acceptar que és en el silenci que hi trobarà les raons que tant costa esfilagarsar.