S’entorcilla el mirar com el fum dels senyals que no presagien bonances. I mira que s’hi afanyen, els xamans i altres endevinadors, a obrir pas a taumaturgs ovençans en l’art miracler. S’entorcilla la pensa quan venç la calabruixada i el vent que ve de baix fa estralls en els sementers. O quan veu l’esbaldrec del
Fa un mes que morí el seu home i de llavors ençà no ha fet dia bo. Això ho diu tot, proclama ella; això vol dir que encara no era hora d’anar-se’n. I se n’anà sense dir res, ni cap besada em deixà. No li vaig poder prendre el darrer glop de consciència per fer
Avui se celebra el dia mundial de la lluita contra la sida. Per mi seria més encertat dedicar-lo a donar suport a les persones que la pateixen. És clar que se n’ha de parlar –i no només avui- per tal que la informació veraç i de primera mà corri tan aviat i efectiva com el
Fa tres mesos, en Renyines hagué de ser expulsat perquè, després de dos anys d’abstinència alcohòlica –la d’altres substàncies encara la manté, sembla-, havia tornat “al mam” i té molt mal beure. I pitjor mà: sa dona, la seva exdona per ser més precís, ho sap bé. L’ha apallissada més d’un pic, motiu pel qual
I ho ha fet enmig de la plaça, quan la pluja queia amb més decisió. Les bufades de vent convertien les gotes d’aigua en perdigons que et pigaven la cara. Només un home en tota la plaça, que s’atansa cap a mi, a una trentena de passes mal comptades d’on intent recompondre l’estri humiliat. Ell
Feia temps que no topava amb aquesta paraula, l’eufonia juganera de la qual a mi em fa l’efecte que té molt a veure amb la seva significació. La posà en conversa un mossèn amic en consultar-li si, encara avui, els suïcides no tenen dret ni a exèquies ni a funerals catòlics; ni a ser enterrats
Deia que necessitava olorar regularment i durant hores la creosota de les travesses del tren curosament apilades a l’estació, en forma de cub, just devora el transformador. S’asseia a la vagoneta descoberta amb restes de balast i perdia la vista en el puig del Bellveure, el del Garrover del Lladre a l’ombra del qual per
És probable que molts no els acceptin, aquests fiblons desactivats, però cal que els reti igualment, per molt que acabin lamentablement rebutjats. És segur que no tothom donarà per clos el trau obert accidentalment pel meu comentari “Congregant escorpins”, emperò m’és peremptori dir el que segueix. Les persones que adesiara s’atansen al meu blog saben
Aquest passat cap de setmana ha tingut lloc a l’Auditori de Sa Màniga, a Cala Millor, el congrés de Jubilats per Mallorca, secció oberta de l’Obra Cultural Balear, de la que en formen part només persones jubilades, prejubilades o majors de 55 anys. Es tracta d’un nombrosíssim contingent humà al que se li han d’obrir
La traïda s’ha consumat: que es convoquin els escorpins! De res no ha servit rentar la roba a casa, diu consirós l’escrivà al cap suprem. Perquè un cop rentada i desada, no l’hem tapada amb cap drap brut per preservar-la de les cagades dels déus, respon amb severitat el lloctinent general. No ens planyem, que
Si tanquen els cinemes de poble que durant tant de temps ens aixoplugaven els somnis -que mai no deixaren de ser casolans-, com, on i quan podrem encendre les metxes de les faules i de les il·lusions, per vanes que siguin, fer-ne correfocs? Cranquejar o recular mai no és recomanable en naturaleses inquietes. Tampoc no
Ahir va tenir lloc la presentació del vi “Can Alcover” elaborat expressament per brufar la inauguració d’aquest espai de cultura esdevingut nau almirall de l’Obra Cultural Balear. Can Alcover, la casa on el poeta Joan Alcover va viure i hi va compondre la seva obra, va obrir les portes com a centre de propagació cultural
A les cinc de la matinada la ciutat descansa. Dir que dorm seria excessiu. L’autopista i tot permet comptar els cotxes que van i vénen. Els dos ocupants de l’auto gris que va a l’aeroport estan més pendents de la son insatisfeta que de parlar. De tota manera, les matinades són poc xerraires d’habitud. I
En Francesc entrà sense despertar cap sospita; coneix bé la finca. Ni els animals, s’espantaren en veure’l prendre el caminal de les cases. Probablement na Laura, la cussa eivissenca que viu com una reina, el veié, però en tenir-lo acostumat, es desentengué de la seva sobtada presència. En Francesc fa dos mesos que hagué d’abandonar
M’ho contà Tomeu Martí i ho conta al seu torn al dBalears d’ahir diumenge dia 16 de novembre: dijous passat, en una taula rodona sobre l’estat de la cultura, un escriptor que hi participava va afirmar que: “això de les llengües és com les persones: neixen, es desenvolupen i moren; per tant, si la llengua