Sentia la gelor de l’aire de quan caus en picat. La discussió amb na Vicenta, la seva dona, l’havia deixat estormaiat, sense forces ni per posar el mac en terra. Massa ofensa continguda, massa retrets encarnats, massa pus incontinent. Assegut davant l’ordinador que esperava la crònica diària –el redactor en cap del periòdic on treballava
A la taula immediata, a l’esquerra dels ulls que tafanegen, un matrimoni amb fill. Aparenten més edat que la que tenen, sens dubte. Descurats tots tres en el vestir. Ell, un mitja punyeta, amb cara d’estar abonat al maltractament verbal; ella, incapaç d’entendre que la higiene no és classista. L’infant, afamegat de lletres, tendeix a
S’ha aixecat cansada de voltar dins el llit. El pes al pit amb el que es colgà, no l’ha deixat en cap moment i dormir intermitentment l’invalida per fer res. Sap que aquesta mena d’enclusa en el lleu que la fatiga és d’origen volcànic, que li diu el metge amic, çó és, la irresolució dels
Ens naixeran magraners a l’esquena si seguim posant messions per les renúncies. Perdrem els dits i els dots per crear, si no liquidam d’una vegada els deutes amb un passat que s’entesta a seguir fent-nos el serra mamerra. “Serra mamerra, olla de terra, olla d’aram, patatim-patatam». Sobreviure damunt la catifa de lli bord formada pels
L’Institut Ramon Llull ha de ser l’eina vertebradora dels Països Catalans, així ho digué Fanny Tur, directora adjunta de l’entitat, en la introducció de la conferència (De Llull al Llull, una cultura viatgera) que Josep Bargalló pronuncià ahir a Can Alcover, convidat per l’Obra Cultural Balear. Bargalló començà la seva intervenció dient que la cultura
Ens hem malavesat tant a parlar sense importar-hi, que no ens ha quedat ni temps ni afecte per enginyar altres vies de contacte amb l’emoció lliure d’adjectius, mera i nua com les intencions d’acomplir els desitjos com arriben. I a les paraules ben molt que els agrada amagar la pedra i tirar la mà: ensenyorides,
Els cavallets han obert però per fer net, no per colcar-hi. En aquella hora matinera els seus clients són a l’escola, a quatre passes del parc que acull l’atracció. En Lluc, l’amo, a punt de jubilar, fa el repàs preceptiu de cada dia. A banda de treure llustre a totes les peces, canvia algunes bombetes
Ai, Bernat, no tens remei, remugava el ca, en Lenín, dotze anys, negre com la pega, desclassat, fermat –és un dir: una baga testimonial fa les funcions de fermall- a la farola de davant el Bar Nessuno. En Bernat farà els setanta-cinc dilluns que ve i en fa molts que està maridat amb la seca,
“La part visible queda sempre massa a prop, / i deixa en evidència que, es miri /com es miri, la clara veritat / és que no tens on amagar-te.” Fent l’ullet a Ramon Llull, Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) a “La part visible” (Premi Carles Ribas 2008; Edicions Proa,Barcelona) basteix un corpus poètic ben armat i
En una de les moltes converses que se susciten a l’envelat que, a Palma, al pati de la Misericòrdia, acull la Setmana del Llibre en Català, ahir vaig assistir a una que parlava de l’excel·lència; més en concret, de la pèrdua de pistonada d’aquest valor en els que escriuen en català. Mirant l’exposició, hom es
Ahir dematí a Sant Cugat del Vallès i de capvespre a Palma s’inaugurà la Setmana del Llibre en Català; la vint-i-setena al Principat i la vintena a Mallorca. A la de Palma, en va fer el pregó la nostra gran dama Montserrat Carulla, que aconseguí captar l’atenció –fita no gens fàcil i a l’abast de
La mar ja no vigila les passes de ningú i qui més qui menys camina d’eima i de gambirot. Tampoc no es resol el jeroglífic i el temps s’ho pren per la tremenda: tant li és bufar com xuclar. Els vells s’han cansat de jugar a petanca i es dediquen a redactar textos d’autoajuda. I
La veritat és que no m’ho esperava. De lluny –llosc com em converteixen els anys- em semblaves de bon de veres. Vaig començar a dubtar en veure que estaves molt de temps cama a l’aire: massa temps per a una pixerada de ca, em deia. I en veure’t esculpit, me’n vaig alegrar molt. I encara
Ai, s’exclamava de l’habitació 215 del sanatori estant, si pogués dir sempre les paraules més planeres, les que millor fiten l’estat de la meva ànima! El doctor el reconeixia i ell que li deia amb la mirada exhaurida: donaria el temps comptat que em queda –i que ni gelós el tenc- per aprendre a poder
Quan el despertador del mòbil el rescatà del son, encara eren nítids els deixants del somni del ruc que en carregava un altre vestit de jaqué i amb capell cordovès. Somniava molt sovint amb bèsties humanitzades, però poques com aquelles dues, tan trapelles i poca-soltes. Reia amb ganes refent la cara del ruc que colcava