No és bo de dir que la casa s’encén i ell no fa res per escapar-ne. És mal d’entendre que s’embambi amb les flamarades que es beuen l’aire de l’estança amb golafreria feréstega. El llepen per fer mal, les llengües de foc, i recula sols una passa. Només sent com s’abofega i s’esqueixa la pell;
Als mallorquins, com més aviat millor, ens convé posar-nos en feina per deixar de dissimular. Això va ser el primer que em vingué a la mollera després de veure el documental “Un sant que no anava a missa. Guillem Cifre de Colonya, abans Coll”. Atansar-se a la vida i a l’obra d’aquest filantrop que dedicà
Un colom mort vetlla l’entrada de l’església parroquial i un infant, en veure’l, demana a sa mare per què té les ungles com a de joguina closes com un puny. Sa mare té pressa i li diu que s’afanyi, que arriben tard a la consulta del pediatra. -És mort, el colom, mama? On el duran?
L’autoritat municipal de Palma, amb els doblers de Madrid, per pal·liar els efectes devastadors de la crisi (el “Plan Español para el estímulo de la economía y el empleo” altrament dit, “pla Zapatero”), ha decidit “adequar i millorar els vials de les places i carrers” d’una amplíssima zona de Palma caracteritzada per la densitat de
Jur que quan em vestia –serien poc més de les set- un pago cantava a les totes. El primer pic que l’he sentit no n’he fet cap cas perquè tant d’hora la son pesa i encara du llet dels somnis pels morros. Però al segon cant, he estirat el coll com un cérvol a l’aiguait,
On va a parar l’esperança feta miques? És biodegradable, l’esperança? Algú s’ocupa de tractar les seves deixalles? On rauen els abocadors que la controlen? Hom creu que no, que no fa llecor, la confiança; que quan s’abandona, calcina els camps, els desertitza perquè la malenconia en prengui possessió i pugui presumir, a la fi!, de
Des que havien llogat l’aparcament, davallava la rampa que hi accedia amb una precaució extrema, fruit d’una temença que el seu home considerava exagerada. Disposava d’un passamà d’alumini, la davallada, però no l’usava mai perquè, a més de considerar-lo massa alt, presentava deficiències en la subjecció. Dilluns passat feia tard a la feina i s’amollà
En obrir la llibreta, la dona sentí una rampa estranya al cap dels dits. Era la primera vegada que s’atrevia a llegir la plagueta del seu home, ingressat de feia dos dies per un infart sever. L’obrí a l’atzar. Mai no li mostrà, el seu home, allò que escrivia, l’única activitat, l’escriptura gairebé furtiva, que
Hem de ser maleits, en la defensa del nostre redol i d’allò que conté, em deia un amic en plena sobretaula d’un dinar gens feixuc: broqueta de gambes i sípia confitada, arròs sec amb gerret i sorbet de taronja de Sóller amb Àngel d’Or. Hem de capgirar el refrany que diu “Maleits amb faixa, bons
Enguany l’Editorial Moll fa setanta-cinc anys, una efemèride que depassa en molt l’exclusiu àmbit privat, no debades aquesta empresa fundada per Francesc de Borja Moll (Ciutadella de Menorca, 1903-Palma, 1991) tot continuant l’obra de Mn. Antoni M. Alcover Sureda (1982-1932) ha enarborat des del seus remots inicis -i amb una tenacitat envejable, a prova dels
Anit a l’Auditòrium de Palma tingué lloc la segona edició del concert “Música per a l’exili”, un projecte de “Memorial Democràtic” que arribà a Mallorca de la mà de l’OCB i l’”Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca”. El concert, com s’indica el programa de mà, pretén alçar-se com una contribució
Volen les destrals dels colons, que esquarteren els aborígens. Remoregen les fones. Poc faran macs contra acer.
El temps mica en mica va deixant de ser el resultat de la combinació de dues agulles: els nombres acabaran per convertir els rellotges de busques en material de rebuig. Qüestió de temps; digital, és clar, que ara és el que impera. Els nombres romans, així, van perdent mostradors de fer bo. Els quedaran la
Passaven catorze minuts de les nou del vespre. El Barça i el Bayern encara empataven a zero, però jo estava més interessat a treure punta a la darrera ocurrència d’una bona amiga que feia no-res m’havia demanat quina vocal considerava més juganera. Redell!, li vaig dir, tot mirant de trobar ajut en el campanar de
Tots dos callaven amb una prestància extraordinària. Es miraven com qui no vol, volant per sobre les parpelles àvides de caramells. Anaven d’eima per la carreterona amable que temps enrere els ornava els projectes i les besades. Adesiara, algun automòbil ganiveteja la bellesa del bosc. Ni la fressa de les passes, volien sentir. A l’alçada