Dijous passat, dia 18, a l’auditori de la Casa de Cultura de “Sa Nostra”, l’Obra Cultural Balear convocà un acte –que obtingué una resposta unànime, amb l’espai ple a vessar de compromissaris- per reclamar l’atenció de tothom en la construcció de l’espai comunicatiu en català que tant freturam. Sota l’enunciat de “Volem veure totes les
La becaina no ha estat tan reparadora com esperava: m’he desvetllat tan emprenyat com m’he lliurat al xubec. Es tracta d’un emprenyament total, com les tempestes cinematogràfiques; vull dir una agrura generalitzada que, en pegar, fa matx. No té origen ni epifania: ve de cop, imprevisiblement, i amb una força devastadora; i te toma el
Aquest matí, a la Sala d’Actes del Parlament de les Illes Balears, s’ha aprovat definitivament el Pla de Normalització Lingüística de les Illes Balears, fet que culmina molts mesos de feina intensa dels membres del Consell Social de la Llengua Catalana. Amb l’aprovació, avui, del preàmbul, el Pla serà presentat al president Francesc Antich perquè
La llum fa la rosa dels teus ulls. La claror justifica mirades. Els colors anticipen paraules. I el vers sap com crear vies làcties. Vigila els pètals i les aurores. Pensaments boreals vents empenyen. Aires de foc atien lascívies. Lluieixen els cossos sota l’aigua. El viu del sexe entabana calmes. Tasta el roig de sang
Tots els qui a Mallorca no ens resignam a ser tractats com a telespectadors de segona de TV3 –que ha decidit que els illencs sols tenim dret a veure TV3CAT, un succedani impersonal del canal regular- i que reclamam l’establiment d’un veritable espai comunicatiu català, tenim una cita inajornable dijous que ve al Centre Cultural
Que callin els rosers, que no deixen sentir les reclamacions de les ortigues. Que les verdolagues cessin d’increpar les vinagrelles. I els cabirols, que s’aquietin, ara que els llops tracten la pau. Qui ha demanat que s’apagui la llum de París? I que es negui Venècia? Deixeu passar les raons que van en bicicleta i
Basili fa sis anys que és hoste de Can Gazà. És extremeny, quaranta i escaig anys, multiocupat –eufemisme per dir que ha fet de tot per cobrar sous mísers-, emocionalment fràgil i amb alguns desajustaments psíquics que el mantenen lligat de per vida a la farmacologia. Durant cinc anys, els anteriors a l’ingrés gazanenc, per
Anit, convidada per l’Obra Cultural Balear, la directora de TV3 intervingué en els Fòrums que aquesta entitat obrí el mes de maig per debatre sobre l’espai comunicatiu en català. El primer convidat en aquest cicle va ser Antoni Martorell, director general de l’Ens Públic de Ràdio i Televisió de les Illes Balears; i el segon,
Mediterrània ment que endoies pels arenals arreplegant cargolins, mira l’home del dolor que escup irat a la mar per haver-li pres el fill. Dóna-li una mà d’aigua i que recobri l’alè, que la ràbia és erma.
Volen, de nit, les garses? A quina alçada? I els llimoners, s’espolsen la pols, passada la mitjanit? Tan lluny del sòl, en la panxa d’acer d’un avió en ruta domèstica, caus en aquestes maleïdes ignoràncies. En l’airbus que em retorna a casa, passades les onze de la nit, el xubec avança tot i l’estrèpit de
El cafè amb llet que es pren en un dels bars que més estima, bofega. Podria omplir paners amb les imatges que li volten el pensament mentre fixa la vista en l’escuma de la tassa. La més nítida, la de les incomptables banderes de guerra i eixordidors crits amb baioneta dels artillers del dictat i
Esgarrifa l’amatença de la vena a l’escomesa eufòrica de l’agulla. Els ulls esbatanats del fill dirigeixen l’operació perquè el vou-veri-vou de pare en heroïna aplaqui la ràbia que endossa a cada cop de puny a la cara de sa mare, que derrota la pallissa mans plegades sobre el ventre desguarnit. Cau molt lluny, l’alberg, i
Ahir, diumenge dia 7 de juny, es complien setanta-dos anys de l’afusellament de mossèn Jeroni Alomar Poquet acusat de traïció a la rebel·lió franquista. El cas d’aquest capellà passat per les armes dels insurgents tocats, com se sap, per la gràcia de Déu, no és gaire conegut entre els mallorquins. Jo en vaig començar a
Quan a les nou tocades decidí d’aixecar-se, recordà com si el revisqués la cua del darrer somni: una platja mallorquina indeterminada; ni fresca ni calor; la projecció d’una pel·lícula waltdisneiana de dibuixos animats en una pantalla descomunal; ell espatarrat a una butaca de cinema; el silenci sepulcral de la gent i l’aigua, com si aquells
La tenacitat o aquesta caparrudesa ferrenya que se sol donar amb certa freqüència per aquests pams de terra voltats de mar, a voltes aconsegueix substanciar-se en quelcom emmirallador i no precisament per la seva espectacularitat, sinó pels seus valors latents. Búger, a l’indret conegut per Son Bielí, des de fa trenta anys hi té domiciliada