El vent gèlid i poderós fueteja els cossos que s’atreveixen a sortir al carrer i encresta l’aigua del moll. Del menjador de l’hotel estant, l’hoste de la 505 s’ho mira tot amb ulls cautelosos. Desdejuna poc, una torrada amb melmelada d’albercoc i un cafè llarg tacat de llet li basta per desempastar-se la boca de
L’Obra Cultural Balear celebrà divendres passat, al Teatre Principal de Maó, la vint-i-tresena edició de la Nit de la Cultura, un esdeveniment que cal qualificar d’exitós. Cert que la meva condició de part interessada pot posar en entredit el qualificatiu; no obstant, els comentaris elogiosos que feren arribar a l’entitat els qui hi assistiren –tant
Es despertà amb el cor a punt d’esclatar i remull de suor. Panteixant, assegut a l’espona del llit, sense haver-se recuperat encara de l’espant, repassava atropelladament el somni que l’acabava d’estomacar de valent. La cara oculta del seny, quan el son feia el ple, li havia fet creure que havia envellit molts anys i que
Mai no podré agrair les lliçons i companyia que em fan els versos. Fent un téntol en l’atropellament que m’imposen certes devocions reconvertides en responsabilitats, m’aixopluc per terça –o quarta?- volta en “Nura”, de Ponç Pons. Esplèndid! Diu molt i ben dit, amb llengua i ritme prou falaguers; i amb un ull metaclínic, òbviament: “Aquesta
L’horitzó que dibuixa el trenc de l’alba és una teringa infinita de vagons i vagonetes que van tira a tira per espantar la por i la mandra. Passen sense estrèpit, com les persones bones i les pràctiques respectuoses amb l’harmonia de tot plegat. Van deixant-se veure i comptar infantilment, i quan s’arriba a una xifra
En plena sacsejada d’un avió turbohèlix, s’obre la maregassa i la pensa més perdulària. La mar, vista de molt amunt, és un altiplà de pissarra sense gens de gràcia. Els cops de vent sembla que obren cruis en el fusellatge. La padrina s’altera, en sentir cruixits, i de cop ho dóna a les pregàries. Es
Els trens, habitualment, tenen preferència per transitar per les foranes i mostrar la part lletja o descurada de pobles i ciutats. I tanmateix, la parlaria del sotragueig apaivaga amb una determinació envejable i encomana la son. Amb lentitud, el ferrocarril mostra els dominis suburbials dels polígons industrials, de les deixalleries ventureres i la precarietat de
Escopetejat, sense treva, amb tota la sang a la cresta, el temps m’atropella. I aprofito un téntol de poc més de deu minuts per enforinyar-me com una sargantana en aquest recer blocaire perquè em pauti l’alenada, que va amb la llengua defora. Em sé manejar poc per espais o escenaris trepidants on la pressa senyoreja
Ahir, al polisportiu de sa Pobla, ens reunírem més de cinc-cents “Amics de Can Gazà”, un èxit aclaparador atribuïble, sens dubte, a l’empenta dels companys poblers encapçalats per Pep Aguiló. Un cop més quedà demostrat que la gazanenca és una causa molt compartida. I és sobre aquest suport important i sostingut que podem seguir treballant
Volen, volen… els teus ulls, Neus, que estrenen catorze mesos, catorze arcs del cel que enfilen estels. Ulls que et beuen, que et prenen i et beuen com si fossis calostre, i no t’amaguen res, ans al contrari: de lluny et riuen les ganyotes i en sentir-te l’halitosi esclaten en plors. Perquè ho veuen tot,
Cas Concos dels Cavallers és un llogaret que sempre fa bé passejar-hi. A mig camí entre Santanyí i Felanitx, té el do d’obrir parèntesis –i claudàtors- ben profitosos al temps i als empaits de la pressa més absurda; la que et desplaça de les històries que més et concerneixen. Les veus t’arriben a cau d’orella
Els llums de Nadal ja s’han encès. Sembla que és preceptiu fer-ne una festa, de l’engegada, perquè enceti telenotícies i il·lustri portades de diari. A més, també és obligat emfasitzar que la majoria d’ornaments lumínics són de baix consum i respectuosos amb el medi ambient, això vol dir que gasten poc i que aquestes lluminàries
L’alba a punt de lluir em porta records benèvols que em distreuen l’agitació de l’insomni. D’esquena, dins el llit, i respirant fondo i acompassadament se m’apareix el padrí Simó, que tenia la tendresa empegueïda: besava poc però sempre el trobaves a punt de mirada. El padrí sempre enyorà les butzes dels vaixells de càrrega -que
Som molts els amics, coneguts i saludats que anam cloc/cop-pius per tot allò que s’esdevé a ca nostra. Trontollen governs i vergonyes públiques, i quan esperes alguna reflexió assenyada dels qui més han de dir i fer en aquest desgavell poc edificant, qui més qui menys en fuig per la tangent o se n’escapoleix ben
Reposa, cos meu, descansa. Ja se’n van les abelles i els falziots que et destorben la claror tan costosa de reunir. Descansa, cos meu, reposa, que ja ve l’unicorn amb els records que t’han d’estormeiar la feixuguesa de l’alè. Aquieta’t i deixa que l’aigua tèbia convenientment embalsamada t’escampi prats d’espígol sobre el pit. I recorda