Deia que necessitava escriure a mà, veure com les paraules van sent sinuosament seguint la camada incerta que va del cervell al cap dels dits que menen el bolígraf.Necessitava, deia amb els ulls entabanats, construir històries amb la mà trèmula i el cap esvalotat. Volia fer versos per poder dir l’impossible o per aproximar-s’hi fins
La llum blava i diumengera no està gens empegueïda d’entrar a casa i encendre-ho tot. Acabam d’estrenar horari nou i primavera, per tant, que s’alçuri la sang, que la carn reverdeixi els desigs i que la llengua falaguera recuperi les trones i els faristols. Avui, potser encara surtin Rams en processó solemne; i que algunes
No faré dissabte, avui, que el cos em demana mandra. Per l’únic que me mouré serà per mirar de restituir la compostura al llibre que, en espolsar la jornalera el prestatge que ocupava, va anar a raure dins el poal de fregar. La dona estava desolada, quan m’ho contà, i debades intentava explicar-se com havia
Les veus clares –que n’hi ha de ben vigoroses- clamen en un veritable desert, en aquesta terra nostra calcinada per la barbàrie i la rapinya dels poders dominants allà deçà de la mar; per l’estultícia còmplice i interessada dels poders autòctons i encara més socarrada per un manfotisme social que esvera. No són bon temps
Cossos suats contra proclames de carícies: vet aquí el turment de cada dia. Rodola rambla enllà l’aire escàs dels vençuts perquè puguin relluir els ullals dels caníbals dominants. On és l’amor dels joglars?, demana a ningú algú que ni identificar-se vol. I el cortès, que aventuren els del cor mel·liflu? L’arrogància de la claror ofèn
Càndid entrà al despatx amb l’expressió reservada, però gens agressiva. Duia dos diaris locals dues vegades doblegats davall el braç i una carpeta obscura a les mans. Abans d’asseure’s, obrí el portadocuments i me mostrà un manual fotocopiat, elaborat a posta, per aprendre rudimentàriament els secrets de l’ofimàtica. Forçant una ganyota amb ganes de ser
Prevaricació, suborn, apropiació indeguda, malversació, falsedat documental, tràfic d’influències, blanqueig de capitals, delicte fiscal i electoral. Aquests són els nou càrrecs que s’imputen a Jaume Matas. N’hem de seguir presumint la innocència, com a bons defensor de l’estat de dret, però tan malament ho hauran fet els fiscals perquè cap d’aquests nou delictes es demostri?
El llibreter Marçal sempre va voler fer honor al seu homònim poeta romà, amb les seves puntes de sorna i crítica a tot i a tothom. Es vanava d’anar sempre contra corrent perquè era l’única manera, deia, de sentir la carn alçurada, és a dir, viva. En Marçal havia estat capellà i n‘havia sortit quan
Vaig veure Shutter Island, ahir, i he de dir, sense preambular gens, que mai una tireta m’havia fet parar tan boig. Des dels primers compassos, aquell esparadrapet sobre la cella esquerra de Leonardo DiCaprio es convertí en una mena de fanalet per no errar el peu -ni l’aplom del trepà- en aquesta immersió en el
Segons veig, avui és sant Martí; o un de tants, potser. El d’avui és el de Braga, veig al calendari que presenta el santoral català. En conec pocs, amb aquest nom, però en reparar en què avui fan festa –molts d’anys per tots- n’he recordat un de memorable de quan era menut. Forma part d’aquests
Ahir, havent dinat, quan estava a punt de prendre el son de la migdiada, del cancell estant d’aquest estat en què tot és remorós i extremadament plaent per vaporós, un xum-xum compassat i greu, gravíssim; un martelleig sord que feia mal sense deixar marca em sacsejà el cos gairebé en suspensió, atacant acarnissadament el diafragma.
Fa uns dies, el senyor Simón Gornés, diputat menorquí del Partit Popular al Parlament de les Illes Balears, digué que “la llei de normalització lingüística [a les illes] havia fet més mal que bé” (http://www.laveudemallorca.cat/?url=infoNoticia.php&id=622). I, per si no n’hi hagués prou, afegí que el seu partit seguirà “denunciant el mal ús del català, les
Rebostejant per l’animalada de papers per desar, en un dels arxivadors que comencen a ser niaró de peixets (Lepisma saccharina) he retrobat les notes preses en una conversa molt sucosa que vaig tenir fa anys (m’esgarrifa la seva traducció en dos nombres) amb un carter de l’antiga escola, Genís Maluquer, l’intel·lectual, com era conegut entre
Era el sol en posta, aquella mitja taronja aclaparadora, rotunda, que m’omplia la pensa d’el·lipsis i d’estels esquius; d’universos amb cossos estel·lars apagats, d’atols eixuts. Els diumenges, a vegades, tenen això: en trencar avesos i rutines, la seva mandra impostora et fascina, t’estova, i, així d’estopejat, en caure l’horabaixa, series capaç de jurar que la
Altius, reduim els diccionaris a la infamant condició de caixes d’onomatopeies, tot defugint el compromís en ferm de les esdrúixoles. I ens caldria engarjolar les paraules per sentir, nítids, els planys dels udols, l’angoixa d’un crit desatès, estèril. Cal callar només per fer-nos sentir, per demostrar nítidament i clara que percaçam la paraula totèmica, la