El sol d’abril agradeja a les mascotes. El pare novell surt a l’eixida amb sa filla en braços i li vol mostrar la moixa, que rep tota agraïda la mica d’escalfor del migdia. No té temps per veure res, sa filla: no tenir l’any encara és garantia de suprema innocència, però son pare en té
Tot comença amb la dita “qui mal vol a ca, ràbia li alleva”, que em diu telefònicament un amic comentant no record quina bestiesa. L’amic no és baleàric –ni de les Illes ni seguidor de l’Atlètic de Balears- i digué l’adagi amb la mateixa naturalitat com si en comptes de “ca” hagués usat “gos”. És
El tren solca molt lentament la badia cap a un destí desconegut carregat d’enveja de pobre i de bona consciència de ric. No deixa solc ni remor d’acer. El maquinista en funcions de capità mercant xiuxiueja la cançó que fa: “El farcit no salva l’albergínia ni la pregària el coll del virtuós. Una llàgrima no
Parlava anit amb un amic professor d’institut de l’allau de dificultats que assetgen els instituts i escoles públiques de l’illa. Des de la poca empena –o clarament desatenció- de les administracions públiques que han de garantir, de primeres i elementalment, unes instal·lacions òptimes i dignes, passant pel desconcert dels infants estrangers que s’incorporen ben avançat
Espanta el dany de qui canta la mustiguesa de la rosella que ennobleix la veu de qui calla i fa lloc a la follia en el recer de la intempèrie. Els ulls clucs fan d’alimara a les mans que repassen els cossos en desig i amortallen la remor de l’aire
Seu a la taula de sempre, al bar que sembla seu de tant freqüentar-lo, mirant la plaça com si fos la mar plena de veles llatines. Em cal retenir com més bellesa millor perquè la memòria deixi de passar ànsia, escriu en el bloc que sempre l’acompanya. I segueix: cal que vessi, la memòria, que
La llitera del torrent, en passar per la vila, posa a la vista els rocs i els còdols, però encara és molla, amb bassiots d’aigua ací i allà. Ben davant qui la mira, un plataner jove, aplomat i presumit, de branques ostentoses, i la il·lusió fervent que una veu de falset taumatúrgicament llaminera corre pel
No ens fa res malviure només amb monosíl·labs. I tot, per no voler dir, pels ulls i els miocardis, que l’amor somnia la vida i que tots els somnis no fan més que encarnar l’afecció. I amb onomatopeies no espantarem l’angoixa que sobrevola aquesta nostra carrera ràpida cap a l’infern de l’afàsia.
encès desmesuradament i sense contemplacions, ahir, per Binibona, un antic llogaret mallorquí reconvertit en agrupació d’agroturismes, quan, contemplant un alzinar cuidat amb esment, hom remugà que qui no se sentís interpel·lat per l’estat de gràcia que desprenia l’indret precipitant-se cap a l’hora nona, no era de fiar. Han esclatat els albons i si n’és any,
És en la intrepidesa del desig estès sobre el ventre de la lascívia que s’han de fer pomposament les paus amb les criaturades que envileixen el dret a viure sense cap paret a l’esquena que ennobleixi l’espasa.
Tres gavines s’avancen a la torrentada de cotxes que pugen per l’avinguda. Sorprèn, la seva impassibilitat, com si la trinxera d’autos desemboqués a la mar farcida de peix. Algú les mira, amb la xicra de cafè a la mà, des de la finestra d’un àtic. L’afina de lluny una d’elles i s’hi dirigeix. Se n’adona
Ahir decapvespre, amb el cervell ple de morques i anant alerta a no enverrimar-ho tot, feia volar pensadotes, entre lectures i músiques. Pres fortament per la mandra i la indolència, el cap enfilava agulles mai vistes i em deia sense gens de rubor que les transgressions, avui, van en carrilet, tan acomodadament s’expressen; que les
En Rafel és un molt conegut meu que fa uns mesos va ser víctima d’un ictus apoplèctic que, de poc, no acaba amb ell. Se’n sortí amb dificultats serioses de parla, havent perdut la capacitat lectoescriptora i amb una minva aclaparadora del vocabulari. I això, en una persona abocada als llibres i a l’ensenyament universitari,
Deia que necessitava escriure a mà, veure com les paraules van sent sinuosament seguint la camada incerta que va del cervell al cap dels dits que menen el bolígraf.Necessitava, deia amb els ulls entabanats, construir històries amb la mà trèmula i el cap esvalotat. Volia fer versos per poder dir l’impossible o per aproximar-s’hi fins
La llum blava i diumengera no està gens empegueïda d’entrar a casa i encendre-ho tot. Acabam d’estrenar horari nou i primavera, per tant, que s’alçuri la sang, que la carn reverdeixi els desigs i que la llengua falaguera recuperi les trones i els faristols. Avui, potser encara surtin Rams en processó solemne; i que algunes