marginàlies

Es fa dir Jordi i és txec, alt i ros com un personatge de rondalla. Va amb les espatlles molles, tot i la seva joventut, i té l’alè que li put per excés de vi de potada i cervesa. Tanmateix, encara no té els ulls derrotats. No demana almoina: reclama feina, però li han robat la cartera, diu, amb tota la documentació personal. No pot documentar la seva identitat i aixeca el cap, altiu, per emfasitzar amb un punt d’orgull gens dissimulat que ell és ciutadà comunitari, la qual cosa, sembla indicar, l’allunya de la vulgaritat i la roïnesa d’un sensepapers. No explica com, però ha acabat vivint a la mala en i del carrer. Ja ha passat per tots els albergs nocturns i no vol tornar a cap perquè ell no és com els que en
són hostes; ell no és púrria. A més, a un d’ells l’apunyalaren perquè engegà a dida un romanès que no anava de bromes i en no entendre què li deia, ho donà a la navalla.

Ell vol feina però no sap que la cervesa i el vi gat d’alcohol li ho impedeixen. Ja ho deien els avis: primer l’obligació i després la devoció; primer la cervesa i després els maons. Encara li queda fibra i vigoria al cos per abandonar la inanició, però amb l’enteniment estabornit per l’alcoholisme incipient, fa mal proposar-s’ho i encara més sortir-se’n. I si prescindís de la cervesa i altres etilismes de pobre, en quedaria ben poc, d’ell, perquè en Jordi, el txec, té el magí i la pensa fràgils i tampoc no ho sap. Alguns pensen que és una busca dins l’ull sorrut de la comuna i, verament, és un gra escapat de la gran tempesta d’arena que ben aviat emboirarà l’illa.