Unes Homilies per a tenir-los a tots lligats
Deixa un comentariQuan hom sent Homilies d’Organyà, ja se li activa la cançoneta del “text més antic escrit en català”. I és que l’educació memorística porta aquestes coses i si, a més a més, es repeteix contínuament, s’agafa al cervell com una sangonera a la pell.
Ara, arrel d’un programa de ràdio a Andorra, s’ha sabut que això no és ben bé així i no només no és ben bé així, sinó que se sap que no és ben bé així des dels temps en què es van descobrir les Homilies.
Però, per què va transcendir l’un text i no els altres?
Les Homilies d’Organyà són un fragment de sermonari destinat a la predicació de l’Evangeli, és a dir, un text celestial, pur, no tacat per les baixeses humanes. I això, durant el segle que ara deixem, i sobretot en el moment del seu descobriment, donava força mítica a la llengua que s’originava “literàriament” amb aquest document.
Davant seu, hi trobem dos documents plenament terrenals: els juraments de vassallatge de Radulf Oriol a un senyor feudal; i els Greuges de Caboet que relacionen les vexacions que ha suportat aquest senyor feudal dels seus vassalls, els castlans de Cabó.
Com pot el català haver nascut literàriament en textos d’aital natura poden tenir l’origen en un bucòlic sermonari?
Com es pot pretendre que la obediència o la desobediència que supuren als altres documents siguin constitutius de la nostra parla?
Oi més en un país on, mancats d’Estat, ens hem fet artistes contemplatius de la natura i les divinitats.
Suposo que el pas que es cou enguany, ajuda a fer aflorar la documentació alternativa a unes homilies meselles i fugitives.