marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

29 de juny de 2008
0 comentaris

COP EN SEC, EL SOL EN POSTA

El sol en posta encenia el puig de Son Nasi i de la fulgència en naixia un triangle irisat. Ell i Ella, de bracet, anaven amb la lentitud dels assenyats a conèixer la darrera besnéta. Perquè l’equilibri no fos excessivament precari, Ell duia un bastó amb la mà dreta. Des que són matrimoni –cinquanta-cinc anys- i van junts pel carrer fent parella, Ell sempre dóna el braç esquerre.

Són les vuit i poc de l’horabaixa i els costa no deixar de mirar la resplendor del puig. Passen per l’estació i Ell li comenta a Ella que feia anys que no sentia tan intensa l’olor de creosota. Ella simplement somriu perquè la primera besada tímida que es feren quan començaren a festejar fou allí, precisament, entre vagonetes atrotinades i vagons en via morta. Ell no ho deu recordar, pensa Ella, perquè té la memòria flaca. I de vegades, diu per ella mateixa mentre li mira l’esguard, sembla que només tengui memòria per allò que vol.

Que bell seria, pensa Ella, només recordar allò grat; fer net de tanta malura, de tant de dolor, de tanta pesantor. Si han guanyat tants anys, la recompensa hauria de ser la quietud, pensa Ell sense dir-li-ho a Ella. S’hi afanya prou, Ell, a esvair de la memòria les foscúries que l’encavorquen. Ho aconsegueix poc, però cal no fer-ho coneixedor perquè si no, la pot fer patir. És patidora de mena, Ella, i responsabilitat seva estalviar-li patiments. La vida és això, pensa Ella que li hauria de dir: deixar-te endur pel sol en posta a l’estació de la vila. En besar la besnéta li ho dirà, Ella, a la criatura de setmanes: que les llums dels colors et facin de mans. I Ell tanmateix la sentirà i al seu torn musitarà a la galta de la criatura: deixa’t prendre pel murmuri encomanadís de la tendresa.

Ja som molt vells, li diu Ella a Ell, i els vells no podem anar enlloc. Som rèmores, rei meu. No ens veus? Rancs, lents com els cargols i de closca de vidre. Ara no veus que…

Just a l’instant que anava a dir-li que en el moment més impensat un mal cop d’aire se’ls enduria i que ho haurien de fer junts, anar-se’n, per no deixar ningú felló, se sentí un cop sec que cap dels congregats a la festa de la nounada sabé identificar. Alguns, intuint el pitjor, sortiren de seguida al carrer i a unes passes enllà els veieren en terra, un aquí i l’altra allà, i un jove dins un cotxe amb el parabrisa crivellat, el morro abonyegat i la música molt alta.

Tenia la mirada perduda, el jove amb samarreta imperi vermella.

El sol ja era post.

Tengueren mal de fer trobar el bastó del vell.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.