COP EN SEC, EL SOL EN POSTA

El sol en posta encenia el puig de Son Nasi i de la fulgència en naixia un triangle irisat. Ell i Ella, de bracet, anaven amb la lentitud dels assenyats a conèixer la darrera besnéta. Perquè l’equilibri no fos excessivament precari, Ell duia un bastó amb la mà dreta. Des que són matrimoni –cinquanta-cinc anys- i van junts pel carrer fent parella, Ell sempre dóna el braç esquerre.

Són les vuit i poc de l’horabaixa i els costa no deixar de mirar la resplendor del puig. Passen per l’estació i Ell li comenta a Ella que feia anys que no sentia tan intensa l’olor de creosota. Ella simplement somriu perquè la primera besada tímida que es feren quan començaren a festejar fou allí, precisament, entre vagonetes atrotinades i vagons en via morta. Ell no ho deu recordar, pensa Ella, perquè té la memòria flaca. I de vegades, diu per ella mateixa mentre li mira l’esguard, sembla que només tengui memòria per allò que vol.

Que bell seria, pensa Ella, només recordar allò grat; fer net de tanta malura, de tant de dolor, de tanta pesantor. Si han guanyat tants anys, la recompensa hauria de ser la quietud, pensa Ell sense dir-li-ho a Ella. S’hi afanya prou, Ell, a esvair de la memòria les foscúries que l’encavorquen. Ho aconsegueix poc, però cal no fer-ho coneixedor perquè si no, la pot fer patir. És patidora de mena, Ella, i responsabilitat seva estalviar-li patiments. La vida és això, pensa Ella que li hauria de dir: deixar-te endur pel sol en posta a l’estació de la vila. En besar la besnéta li ho dirà, Ella, a la criatura de setmanes: que les llums dels colors et facin de mans. I Ell tanmateix la sentirà i al seu torn musitarà a la galta de la criatura: deixa’t prendre pel murmuri encomanadís de la tendresa.

Ja som molt vells, li diu Ella a Ell, i els vells no podem anar enlloc. Som rèmores, rei meu. No ens veus? Rancs, lents com els cargols i de closca de vidre. Ara no veus que…

Just a l’instant que anava a dir-li que en el moment més impensat un mal cop d’aire se’ls enduria i que ho haurien de fer junts, anar-se’n, per no deixar ningú felló, se sentí un cop sec que cap dels congregats a la festa de la nounada sabé identificar. Alguns, intuint el pitjor, sortiren de seguida al carrer i a unes passes enllà els veieren en terra, un aquí i l’altra allà, i un jove dins un cotxe amb el parabrisa crivellat, el morro abonyegat i la música molt alta.

Tenia la mirada perduda, el jove amb samarreta imperi vermella.

El sol ja era post.

Tengueren mal de fer trobar el bastó del vell.

Afegeix un comentari