EL MONSTRE ASIMÈTRIC

M’he despert atupat. M’ha costat posar-me dret: un maler rabiüt a totes les articulacions
n’alentia el procés. Amb passes curtes he arribat a la cuina i he desistit de fer cafè perquè no em veia capaç ni de desenroscar la cafetera ni d’enroscar-la després. Per donar temps al procés desentumidor, m’he assegut al sofà on algú de la casa hi ha deixat el diari. L’he obert a l’atzar, com sempre faig, i he topat amb el “Manifiesto por la lengua común”.

Al meu encarcarament general no n’hi mancava d’altra! A cada paraula que llegia sentia llengües de foc que em socarraven la meva, que res no deia; simplement escoltava, com qui diu. Parava esment a la tempesta d’improperis, deshonestetats i merda que queia sobre la meva condició de catalanoparlant en recordar-me constantment que la meva obligació era conèixer l’espanyol i que a la meva llengua “co-oficial”, li havia de posar –per decret i constitució- sabatilles i prou, que no he d’anar amb ella enlloc més que a l’excusat. Que ens havíem passat set pobles, els que volem viure en català, basc o gallec. Que els bonifacis espanyols ens donaren “cortésmente” un dit i ens hem agafat no sols tot el braç, sinó el cap per repoblapensar qui s’atansa a casa nostra. Què pretenem amb tanta golafreria parafeixista? Que la llengua “comuna” només és una, com Déu Totpoderós, i per això s’ha d’imposar com un deure sagrat amb l’espasa i la creu. Que ja està bé de galindaines, que a Espanya hi ha “diverses realitats culturals però només una d’elles és universalment oficial en el nostre Estat democràtic”. No ho entenem o què? I que “comptar amb una llengua política comuna és una enorme riquesa per a la democràcia”. Collons! Es veu que si tens llengua distinta a la (o a la de la) comuna ets un pobre fantotxe, carn de zoo o de reserva. No, més encertadament un resistent armat i no de llengua comuna, precisament, sinó de parla letal i homicida.

Rera aquesta andanada venen els tancs, les txeques i les garjoles, m’he dit, així que cal preparar-me convenientment. En anar a preparar la bossa amb l’indispensable per preparar el camí de la proscripció, del desterrament (enterrament?) o l’exili, qui sap!, m’he topat amb el mirall de sobre la calaixera i de cop, després de l’ensurt inicial, ho he entès tot: som una bèstia asimètrica. La meva banda esquerra de cos deforme res no té a veure amb la dreta. Per això el maler de les articulacions. Fins avui havia pensat que era diferent, però acab de descobrir amb un dolor espantós que som molt pitjor que això: som un monstre asimètric i, a més, amb la llengua bífida. No meresc la reclusió de per vida?

Afegeix un comentari