UNA MALADA SENSE SOSTRE

En Pep té quaranta-un anys i res més. Bé, sí, té la sida des de fa deu anys, però en fa més de dos que no pren la medicació per controlar-la. En Pep, per això i altres equinoccis, té diarrea sangonosa des de fa una setmana. Res més. Només té això, en Pep: ni ofici, ni casa, ni benefici. Bé, sí, també té hepatitis crònica, pancreatitis aguda i leishmaniosi. Fa vint anys que viu enganxat a la intempèrie. Ha tastat totes les substàncies addictives que corren com la pólvora i l’autisme, i per això no té res. No té res més que una malada sense sostre. Vivia en una furgoneta abandonada en un sementer. L’autoritat municipal, aprofitant el seu internament hospitalari, l’ha evacuada. Li han robat ca seva. Ja no té on fumar ni fantasiejar els deliris. Vint anys de vida mòlta endureixen el cuir, però maten molt de pressa. Té glaucoma als dos ulls, en Pep, i així té la mirada llosca. Procura no riure perquè no té dents. Li queda un clau a baix i un queixal a dalt. La barba serrada li dissimula la cavorca que té per boca. Per això no pot menjar segons què i viu de llet, cervesa, pa bufat amb melmelada i qualque ensaïmada. Llépol com les serps, ha après a furtar xocolata als supermercats. S’està morint, en Pep, i no té on fer-ho com cal i li agradaria: cigarreta en mà i cagant-se amb la seva mala sort i pobresa d’ànima. Quaranta anys, té en Pep, i res més. Mai no ha demanat res i ara no sap com fer-ho per sol·licitar un racó i poder morir amb la mateixa decència com el pariren.

Afegeix un comentari