El Cau de l'Ós Bru de Taradell

lluisdetaradell.net - des del 14 de juliol del 2004

Les muntanyes de la lluna (12) hipos, cocos i una ciutat

Deixa un comentari

<< capitol anterior

Em miro les cames, em miro la cara, me’n vaig al lavabo per tenir més llum i… no hi ha cap picada assassina, malgrait tout! Tot i que hem de deixar l’allotjament social a preu d’or ben d’hora, els encarregats tenen la decència de guardar-nos les bosses.

 

Tot xino-xano, anem cap a l’oficina del Parc, comprem els bitllets i, amb la parsimònia d’un matí de cel encapotat, baixem cap al moll on hi ha les barques que ens han de permetre gaudir d’un passeig pel Canal.

La quitxalla ens envolta. Una escola anglesa ha vingut a fer el
viatge de final de curs en aquests paratges i, gràcies a ells potser,
podem gaudir dels ramats d’hipopòtams que s’enfonsen i t’espanten. De
tant en tant, un cocodril que descansa a la vora del canal, s’endinsa
en l’aigua, algun ocell vola pels aires i molts d’altres es miren el
món des d’una península que s’endinsa en l’aigua. Un xic enllà, un moll
de pescar mostra la vitalitat dels veïns d’aquest país. Aquí, anem com
a rics i un nen ens llença aigua, entre les rialles dels homenassos que
l’acompanyen.

Cap a les dotze, recollim les bosses i en Moses ens vol tornar a
lloc per un preu encara més escandalós que el de l’anada. Nosaltres li
diem que no i ens dirigim a la porta de la presó de Mweya. Farem dit
allà i ens aventurarem a trigar un xic més en seguir el viatge.

Asseguts damunt les motxilles esperem a algú que passi, però és en
Moses qui ens ve a buscar i qui accepta rebaixar-nos el preu fins a un
valor més raonable. La pista se’ns obra entre la sabana i tornem a
gaudir, com ahir, de la visió d’una família d’elefants que viu per
aquestes contrades.

A Katamburu encara no ens sentim del tot alliberats. I no és fins
que tornem a pujar a un taxi que ens sentim rodejats dels que són com
nosaltres. Gent senzilla, gent de bé, gent alegre i entranyable.

El viatge de Katamburu a Mbarara no és res de l’altre món, tot i que
el viatge per la sabana sempre és un espectacle d’horitzons llunyans i
vistes màgiques.

Mbarara és un formiguer. El Taxi Park fa la xup-xup en aquestes
hores de la jornada i, nosaltres, ens n’allunyem per acabar dormint en
un hotel per a locals, el Central Hotel, que té unes habitacions que no
te les acabes.

El dinar el fem en un restaurant musulmà. A la tele, els versicles
del Corà ens recorden que som en ple Ramadà, però el menja és gustós i
l’amo, molt afable. A la tarda, passegem pels carrers, entrem en una
llibreria i una tempesta increïble ens fa corre cap a casa. Molls com
polls ens canviem i anem al restaurant de l’hotel. Allà, entre locals
fem la beguda, mentre mirem la pluja, la gent i els grans ocellots que,
com gavines gegants, esperen les deixalles per alimentar-se.

capítol següent >>


Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.