La felicitat és aquest anyell blanc a resguard de sa mare, diu el mestre enjogassant la mirada que mai no ha deixat de ser d’infant. L’anyell, amb les cames encara poc acostumades a la vida i que no són a temps d’aprendre-ho tot, és d’un blanc feridor i net. Plou emperesidament, com si l’aigua s’entretingués contemplant-se i les gotes poc denses volguessin mantenir la distància de seguretat que no sempre respecten els bípedes eixelebrats –marca del mestre- que sembla que floquin amb la mortaldat que provoca el maleït virus. Som fràgils, sí, els humans, assevera el mestre, sobretot de sensatesa. Fluixejam d’eima, agafats a l’una, certament, i quan aquesta flaquesa imperial de seny es fa amb el poder, anima els seus, els súbdits de la fretura d’esperit, a assaltar els capitolis de l’entesa i de la ciència, i a atiar el caliu de l’odi i de la sang a lloure. La mentida és la veritat dels salvadors i d’aquests no hi ha manera d’alliberar-nos-en, diu el mestre seguint els saltirons de l’anyell. Sí, es reafirma, la felicitat és aquest anyell blanc.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!