marginàlies

Fa tres Nadals, ja, que tenim presos polítics, a més d’exiliats i milers d’encausats, per voler donau veu al poble i exercir el més elemental dret humà, el de l’autodeterminació,  i a voltes fa la sensació que ens hi hem avesat, al seu deshonrós captiveri, la manera més covarda i injuriant de no tenir-los en compte permanentment. Cridar als quatre vents de manera incessants la seva clamorosa injustícia hauria d’eixordar.

No sols això, sinó que la judicatura espanyola tracta el seu cas com una venjança, ras i curt, i, com es diu popularment a Mallorca, els fa menjar morena i no els lleva l’ull de damunt per tal de poder-los putejar el més possible. I la contraresta a aquestes escomeses a penes bateguen, si va a dir ver.

Per això calfreda la força i la determinació de Jordi Cuixart, el meu president, contingudes a la carta que ahir va fer arribar als socis d’Òmnium. Estameneja de debò que sigui ell qui ens atiï el foc i no nosaltres a ell. De la presó estant, no s’oblida dels estralls de la pandèmia, ni del nombre indecent i intolerable de persones que estan a fregar de l’abisme, ni de la triple emergència que ens argolla: la sanitària, la social i la democràtica. Per això reclama un bon govern que ens tregui d’aquest avenc. Fer palesa aquesta sensibilitat des d’una cel·la ho diu tot de Cuixart.

I encara més quan diu amb contundència que “els cants de sirena no s’aturen, però la nostra prioritat continua sent la resolució democràtica del conflicte polític, i no pas sortir de la presó. La causa és col·lectiva i, per tant, la solució també ha de ser-ho”. Implacable i impecable.

En aquesta línia, l’advertiment als partits sobiranistes que concorreran a les properes eleccions principatines del mes de febrer tampoc no té retop:  “demanem als partits sobiranistes una campanya electoral coherent i amb sentit d’estat, que deixi ben clar al govern de l’Estat que no renunciarem ni a l’amnistia, ni a l’exercici de drets fonamentals ni a l’autodeterminació. La gent hi és i no falla mai, i cal evitar polèmiques estèrils i aprofitar cada nou embat per avançar plegats”.

Qui en prendrà llum, de la veu i de l’actitud de Cuixart, és una incògnita, malauradament.