Ara no voldria rubricar un poema, ni cap poesia en petites dosis d?hipocresia, voldria només fer un vers, un vers que et despertes, lluny de draps esgrogueïts, de morts que fan olor a flors i aquells que nomes cerquen raons per enfadar-se, jo no soc aquell, res mes lluny d?esser aquest que dubta com tu que no es desperta en el mateix ras i arronsa el nas a cops de pensar.
Un vers…un vers que no faré.
Però son teves les mans que es fan mal, son teus els pantalons que s?embruten i hi ets tu sota aquell davantal que pren vida.
Vius en un somni, que a cops et despertarà, en una mentida, que a poca a poc t?han anat disfressant, amb falsos amiguismes i has acabat tragant.
Somriures difunts
arrecerats al so d?una cafetera,
diferents camins en un sol destí,
que surt fosc i torna quant ben poc queda del dia,
obrers,
de monedes damunt la barra freda, soroll de vidre
i el glop, el glop que ens fa ser forts,
que ens apropa allà on som, a allò que som,
a València o en qualsevol altre bar del mon,
altre cop obrers sense deixar de ser-ho.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!