Canta’m mentre em fregues l’esquena, comptem una altra vegada les pigues i dibuixa’m-hi amb les ungles el mapa dels antulls i la ferocitat, li diu amb la veu més amanyagadora. I mirant per la finestra a pis d’ulls de la sala de bany li demana tot seguit que li assenyali la sendera que du a la vall que desconeix les paraules, l’indret on només se sent la constitució del que neix de la mirada feta sonata, cant de contratenor. Ensabona’m fins que no senti res, li suplica, fins que sigui el somni que va néixer amb mi i encara no he somniat. I vincla lentamnt l’esquena fins a besar-se els genolls, obrint els braços com si fos àliga, tot pregant-li que li ensalivi les ales que li han nascut a les aixelles.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!