marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

25 de novembre de 2020
0 comentaris

LA VIDA I LA MORT EN ELS MARGES

En els marges de la societat també s’hi viu, encara que aquesta vida abismada sigui percebuda pel cos social normalitzat com un furóncol per extirpar. S’hi viu, en la marginalitat, encara que per a molts, aquesta vida no tingui dret a ser viscuda de la manera que es viu. Per aquesta mateixa raó, la història –la suma d’històries- de la marginalitat humana, per molt que no se li doni l’espai que es mereix en les cròniques històriques, s’hi fan lloc a colzades. Més encara, és fent llum en aquestes vides obligades a tudar-se, atansant-te a com glateixen, a com s’expressen, a com actuen, que pots retratar la societat de cada instant perquè en elles s’hi reflecteixen els pitjors greuges, les pitjors repressions i els pitjors vicis civilitzats.

Just per això cal atendre el treball de Tomeu Canyelles sobre “Chocolate” un gitanet portuguès nascut a Astúries i criat a Mallorca que amb només 13 anys va viure el que molts no viuen en cent i molts, i que morí baix de la Seu quan no n’era l’hora en circumstàncies estranyes que ni s’han aclarit ni ningú pensa aclarir, precisament, perquè es tracta d’un no-ningú, d’un intocable, d’un ilota.

“Ahir enterràrem un nin a Ciutat. Vida i mort de Chocolate (1965-1978)” es titula aquesta obra que acaba de presentar Illa edicions. En vuitanta-sis pàgines Tomeu Canyelles retrata amb molta precisió els escenaris de la vida breu, només tretze anys!, d’una criatura que és capaç tant de participar en el primer “Selva rock” sense que ningú no l’hi hagués convidat, com de participar amb el grup de joves que ocuparen Sa Dragonera quan s’estava a punt d’urbanitzar-la. O de cantar amb els millors guitarristes, alguns d’ells de fama mundial. Certament, José Esteves de la Concepción sembla un personatge de Dickens, com indica l’autor.

“Chocolate”, a més, per allà on passa no sols demostra de quina pasta prodigiosa està fet, sinó que ens mostra com érem els mallorquins que sortíem de la dictadura, com reaccionàvem amb el que es congriava en els soterranis culturals i socials. Una bona ocasió, per tant, per fer una ullada en els anys setanta mallorquins del segle passat.

Bona feina.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.