Els malnoms, o sobrenoms, a vegades de caràcter pejoratiu, que es posa a algú, pres d’alguna qualitat, d’algun defecte, d’algun vici, etc., no sé si segueixen vigint com molts anys enrere quan eren una identificació gairebé infal·lible, el fil amb el que es teixien les nissagues i que no sempre es portava amb elegància o amb resignació. És indiscutible que els moneiots humans no perdrem mai l’avès per motejar, per batiar qui sigui amb substantius comuns fugint d’allò preceptiu. Al cap i a la fi, cap de nosaltres no ha escollit ni el seu nom ni els seus llinatges, raó per la qual la comuna s’atorga el dret de fer-te dels seus amb un sobrenom que t’identifica entre els teus.
Quant a posar el nom, a Mallorca ho teníem perfectament establert fins fa dos dies, com aquell qui diu: el primer fill feia el nom del padrí patern i la primera filla, el de la padrina paterna; el segon fill el del padrí matern i la segona filla el de la padrina paterna. Després es posaven els noms dels pares i si encara n’hi havia més, en segons quins indrets, els dels oncles per ordre cronològic. I si morien infants, el primer que arribava després de la mort feia el nom del germà difunt.
Així, en els pobles petits i mitjans no se sortia d’un cercle reduït de noms propis i, per això, els malnoms precisaven. I aquests noms, clar, eren “els de sempre”; en extraordinàries ocasions i sempre per la incorporació de gent que venia de fora ens trobàvem amb noms que ara ens semblen molt corrents però que aleshores eren d’allò més exòtic. Jo record, encara, la impressió que em va fer topar-me amb el primer al·lot que nomia Evaristo, nom que vaig trobar lletgíssim i mal de dir i tot.
Sense anar-ho a cercar, avui he sabut que, a més de ser sant Climent (que va ser Papa i el primer amb aquest nom), també és sant Amfíloc (d’Iconi), un nom que no havia sentit dir mai i que m’ha obligat a prestar-hi molta atenció per dir-lo com pertoca. I tot d’una m’he imaginat la cara de bleda que faria davant qui fes aquest nom. Com si no fos possible que algú es digués així, com si aquest nom fos de bromes; com si no fos tan enter com els altres del santoral. No necessitaria malnom, m’he dit, ans al contrari: acabaria dient-se qualsevol cosa que s’assemblàs a Amfíloc. Amifoc, per exemple, que sembla més mengívol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!