marginàlies

Qui va inventar el tallaungles no comptava amb el soroll peculiar que emetria l’estri en tallar l’úrpia. El padrí que m’ensenyà a tallar-me-les em feia començar sempre per les ungles de la mà dreta perquè era la més entremaliada per a un dretà i sempre calia escometre en primer lloc les feines més exigents. Encara ara ho faig. Té molt d’inquietant i, amplificat, el so de l’ungla tallada en mans d’aquestes palanques poderoses pot esdevenir un suplici en el que es gatinyen la repugnància i el temor. Aquest estrany so ens agermana, ves per on: independentment de la marca de l’aparell tallant o de la composició de l’ungla, el so inconfusible, un tric-tric marcadament metàl·lic, és sempre el mateix i queda, penetra com el  de les tecles de les màquines d’escriure, que desconeixen els més joves de la colla, i, quan el descobreixen, se’n meravellen fins que veuen en “La resplendor”, de Stanley Kubrick, quan la màquina d’escriure de Jack Torrance sols és capaç d’escriure “all work and no play makes jack a dull boy”. O com les tisores en mans de barbers o perruquers d’altre temps, que mai no les deixaven quietes: quan no tallaven, quan la pinta preparava el cabell per ser tallat, seguien tallant l’aire amb més ritme i amb més amenaça. Ara les tisores són silencioses i els que les fan anar per tallar cabells no les fan sonar, com sonaven els bufadors de les xemeneies o els raors enfrontant-se a les barbes rebels. També els ferrers, després de pegar tres o quatre martellades al ferro roent, deixaven que el martell es divertís rebotant sobre l’enclusa mentre el braç colpejador descansava: tres o quatre cops i un redoblament. I ja és mal de sentir el so gairebé imperceptible de l’agulla que brodava travessant la roba tibada pel tambor i el pas del fil.