JA ESTÀ BÉ AIXÍ

I de cop t’adones del que passa desapercebut, d’allò que no destries, del que s’infiltra en el teu temps i en el teu espai com si fos un element intrús, un agent espia. I que són aquests observadors camuflats, mimetitzats en la teva forest, els que t’empenyen a afaiçonar els desitjos que has aquietat a la mala, embotint-los en continents incapaços de contenir tanta densitat, ridículs i aprensius.  Són ells, aquests ulls que neutralitzen la seva presència els que t’empenyen a deixar de fer allò manat, a no seguir el joc del ja està bé així, a desempallegar-te de la pell morta, a trencar la parla feble que vetlla els cadàvers, a entreveure l’alegria de qui viu atenent totes les conseqüències. Són aquestes presències  que fugen del primer pla i de la vasa les que et desemmascaren els que converteixen el terra que aferma, brosta i envola  en una bassa d’oli. I de cop, per això, entens la darrera escena del darrer somni: tu enlairant un paraigua groc girat per un vent que ja no colpeja, amb les barnilles per amunt, tot convertint-lo en copa per recollir l’aigua i no en l’escut per preservar-te de la pluja.

Afegeix un comentari