marginàlies

El porquet de fang que fa de guardiola me mira amb innocència i estranyesa, tot volent-me dir que m’estic torbant molt a ficar-li un grapat d’euros a través de l’escletxa que permet el pas a les monedes més grans. Ningú no és capaç de preveure on acabaran les monedes que ja li omplen mitja panxa. Segurament, el capital, molt més que testimonial, servirà per comprar qualsevol fotesa als menuts, sabent d’antuvi que les barrines de criatura d’avui (entenent per barrina quelcom d’us limitat o inservible)van a preu d’or.

Li somric, en advertir-li les intencions, volent-li dir al meu torn que som pobre en diners i qui sap si en esperit, que de la manera que volta el món i amb els més enzes de la guarda manant a toc de pífol, els esperits tenen massa tendència a evaporar-se i els més sòlids a passar a ser líquids en una aclucada d’ulls.

El porquet de fang no se sorprèn gens de les meves cavil·lades que mai no acaben de prendre el vol; hi està acostumat i les accepta sense canviar mai d’expressió. Només prova de riure quan li dic que no és un porquet complet perquè no té boca. Li basta provar d’esbossar un somriure de fang, com tot ell, perquè entengui que allò que em vol dir és que en té, de boca, i ben grossa, però a l’espinada. Una boca que no tanca mai perquè sempre té ganes d’engolir els euros, de fer part del consumisme que més ens consumeix.

Vaig per dir-li que, en veure la seva cara d’acudit, hom voldria que els dies fossin llibres, però em guanya per mà en fer-me a saber que ell ja frisa de tenir la panxa ben plena de monedes i bitllets per oferir-se en sacrifici a l’avidesa dels menuts de la casa, tot bescanviant les sobrassades per cèntims d’euro.