EL MAI MÉS

Què cal fer davant el mai més? Quin comport s’ha de tenir davant qui mai més no veuràs, ni sentiràs, ni tocaràs, ni oloraràs? I més encara, qui fins ara només et feia bé asserenant-te, espantant-te els temors, demostrant-te que la pau existeix i que, a més, és addictiva? El mai més de cop s’imposa estacant-te a la vorera de l’espant i del crit emmordassat: evanescència implacable; la veu que apaivaga, sedassada; el cos estimant i estimat allargat i suspès en una quietud agressiva, extremadament feridora; perceps com es va formant un silenci que té poc d’agombolador I que només et deixa sentir el teu propi callar mort de por. Tu segueixes activant sentits, fent volar estels i somnis de compromís, i l’altra ja no hi és i mai més ja no hi serà. I no trobes les eines per fer –ni que sigui a l’atropellada- una nova manera de viure qui ja habita el mai més; de viure amb ella allò que queda de la vida alenada. Sents com d’una rel ignota en brosten els records i tanmateix t’adones que sobre ells no és possible viure el que voldries. I així i tot, ho segueixes intentant amb tan poc coneixement com fortuna. Seguiràs provant de viure l’absència de la manera més satisfactòria possible, però ara mateix sols tens al davant, a dues passes, el mai més que s’obre quan mor la mare.

Afegeix un comentari