Quan mirar no basta per denejar tanta llum i la remor de l’aigua en salt. Quan el tacte no feny la paraula que més allibera. Quan allò que se sent no porta anses per compartir-ne el pes. Quan el son esdevé meditació i el desvetllament vertigen. Quan l’única fressa que s’hauria d’advertir hauria de ser la dels menuts que creen i recreen sense tutorials ni instruccions per inventariar besades. Quan el rellotge converteix els segons en eres glacials. Quan l’aridesa colonitza l’alenada tot convertint-la en vall de grava. Quan tot lo món cap en l’estela d’una llàgrima que cerca aixopluc. Quan el res somriu i la cançó tempera l’assossec. Quan l’espera cerca sa mare. Quan el quan és ara.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!