LUCINA, LA BELLA

Lucina era bella, d’una bellesa que no deixava cap espai al dubte ni als matisos; ella n’era ben conscient i per això de la seducció extremadament treballada en feia un joc amb qui li interessava que no acabava mai. Amb l’emperador Valentinià, però, mai no hi va voler jugar en considerar-lo brut, massa emmorcat per prendre en consideració les baves que li queien quan la veia; massa malambrós per apreuar els vidres desitjosos que li naixien de la mirada quan la tenia al seu abast i que cridaven més la sang que no els amanyacs.

Per això, quan l’emperador la cridà per un afer que la reclamava amb urgència, Lucina s’esverà: l’afer urgent només podia tenir a veure amb la seva lascívia gens remirada, salvatge, i ho comprovà quan el tingué ull per ull. Estranyament, Valentinià havia desat la seva grolleria desbordant i s’esforçava a parlar engalipadorament fent palès que es prenia tot el temps del món per enderrocar una per una les defenses de la dona que li havia pres el senderi i per la qual era capaç de retre’s.

Lucina s’adonà de seguida de les pretensions imperials i encara enfortí més els baluards condensant en la mirada fiterament desafiant tota la força que el rebuig li provocava. Valentinià la va fer seure prenent-li un braç i  notà el poder glaçat del menyspreu però no cedí gens a les seves pretensions, ans al contrari, les sentia amb molta més intensitat.

Va ser quan l’emperador li acaronà la cabellera rulla roja que Lucina veié l’anell del seu home, Petroni Màxim, i sentí com un torrent de gel la convertia en caramell. Valentinià s’adonà de la transformació sobtada de l’expressió de la dona per qui hagués declarat mil guerres i on abans hi veia escletxes de desig ara hi percebia nius de serps.

Lucina demanà a l’emperador si el preu perquè el seu home recuperàs l’anell era el seu cos en oferta. Valentinià respongué amb una galtada que la va fer caure. Estant en terra, li esquinçà el vestit i contemplà la nuesa de Lucina tot el temps que volgué amb la intenció de fer-li tot el mal possible.

Quan en tingué prou l’emperador li digué que havia guanyat l’anell en una juguesca i que se’n podia anar, que no havia aconseguit allò que perseguia però que acabava de guanyar la batalla més important i que la victòria final era a tocar; i que celebraria la victòria només amb ella, volgués o no; i millor si s’hi resistia.

La humiliació que sentí Lucina s’apregonà encara més quan relatà a Petroni Màxim que l’emperador l’havia enviat a demanar i que havia vist el seu anell. En els ulls del seu home hi comptà un per un els dies que li quedaven de vida i no s’errà de cap.

Afegeix un comentari