LA CLIVELLA DE LA MAGRANA

Per un instant s’ha fet un silenci absolut –com el que ens va parir a la seva imatge i semblança-  després que el rellotge de la vila tocàs les sis del capvespre, i fruit d’aquest estat prodigiós hom sentia que podia percebre la ingravidesa, que la pell i l’esperit assaborien la mena de plasma on hi fan vida els estels i els forats negres d’aquest univers nostre que ningú sap on va ni què vol; ni què hi feim nosaltres, negligents passavolants de la vida.

Un instant, només, que tanmateix ha bastat per constel·lar les idees que més pateixen a  l’hora d’expressar-se.

El que ha imposat el retorn a la realitat més desconsiderada ha estat el cruixit del badall d’una magrana agra que fruïex d’exhibir la clivella, talment un ventre obscenament esbotzat,  i l’esvalotament dels seus grans que no saben què han de fer amb la llum que els pertorba.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *