SOFRONYAR

El Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC no recull ni el verb “sofronyar” ni el substantiu derivat “sofrony”. Per la seva banda, el Diccionari Català-Valencià-Balear diu que sofronyar és amagar excessivament o inoportunament. D’altra banda, per sofrony entén:

  1. m. Conjunt de coses enfonyades, massa estojades (Palma). «Què heu de fer tants de sofronys dins aquest armari?»
    || 2. m. i f. Persona que té coses molt estojades, amagades, o que obra amb molta reserva i no dóna explicacions (Palma). «Quina sofrony és aquesta dona!». «Ai, que ets de sofrony! Mai saben com t’han de prendre!»
    || 3. Persona inútil, remugadora i molesta (Alaró). «Quin sofrony és aquest infant! Sempre demana!».

És ben sabut, però, que la paraula proposa i l’home disposa. Així, per casa, per sofrony entenem una persona certament reservada, de poques paraules però moltes expressions  que criden la sofronyada, això és, una mena de pluja persistent de moixaines.

Quan he demanat a la matriarca si la podia sofronyar, en veure-la assossegada, ha somrigut fins a fregar la rialla, ha enxinat els ulls i amb la mateixa cara que ens sofronyava a nosaltres, amb un moviment de cap viu ha dit que sí categòricament.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *