La mare plora i un banc de núvols cerca el llevant de manera apressada, com si hi haguessin vist el recer que els ha d’alliberar del vent. L’aire verd fosc s’ha lliurat de tota màcula, s’assisteix l’alenada que tem l’equilibri, però la mare plora apagant el plany com sempre ha fet per no semblar descuidada. La mare plora fent callar el sanglot i prop seu no hi ha cap ramell, cossiol o arbre que l’atengui com cal, sols hi ha grava per afermar l’aridesa del lloc, un teulat metàl·lic que deplora la pluja i una galta abatuda a frec de llavis que s’ofereix d’agombol. A la cambra s’hi imposa la quietud que fa de preludi al res, la sang agraeix el calmant en vena i la llum acotxa la mare que plora.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!