La mar, mareja i no sols en el sentit de causar mareig, sinó en el d’exercir de mare. Quan desfà temporals, la mar, no fa més que marcar el seu territori, que no és únicament el que fita la seva quietud en descansar, i per això treu els colors a la supèrbia dels seus fills en maldat que volen sotmetre el seu espai amb passejos estúpids, muntant guinguetes, barraques o cantines en els seus arenals, o sembrant cases ran de la seva calma.
El darrer temporal cobrí de sorra la primera línia del Molinar, per exemple, i malmenà alguns xibius de la costa campanera. Ara tot són laments, com si es reclamessin correctius a la natura. Sap greu per les pèrdues dels negocis, és clar, però ja no s’haurien d’haver consentit actuacions cimenteres en primeríssima línia de mar.
Per què desafiar la mar amb intervencions de ciment de gust molt més que dubtós si, en voler, la mar tornarà a fer-se seu l’espai que li robam? Per què, per passejar, s’han de fer passeigs, s’han d’aplanar els terrenys que custodien la mar? Per què seguir insistint en reconstruir obres absurdes rebutjades per l’aigua si sabem que tornaran a enderrocar-se quan la mare mar vulgui? Per què insistir a cobrir d’arena zones que la mar no vol i que, en voler, se la tornarà a engolir? Per què mal dir de l’alga i assimilar-la a la brutor?
Quan la cobdícia s’encolla amb l’envaniment, la lletjor -en tots els sentits- s’imposa i la mar, marejant, se’n cuida de fer-nos-ho a saber.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!