SEMPRE EXISTIRÀS

Amb el cap retut se’n va ella enllà sense deixar entreveure per quins camps es deixa seduir. Medita, exclama quan se li demana què fa tan allunyada de la claror en vent del darrer diumenge de setembre, el més del patró i de la verema.

Medita, diu maldant fer dir als ulls que s’esforcen a seguir destriant els senyals propicis dels mals averanyosos, que l’aire encara s’inventa paraules i matisos nous als colors que s’enfronten al predomini del blau.

Quan Ell entra no aconsegueix retornar-la de la meditació només saludant-la. Per això,li pren l’espatlla i, en resposta, Ella li cerca la mirada. Ell li diu que s’ha estranyat que no li retornàs al el bon dia i Ella li demana que la perdoni, que estava distreta, que recapitula i quan ho fa, duita per tota mena d’evocacions trapelles, no pensa a tornar. Ell, curull de punyeteria, li diu que, en veure que no li feia cas, per un instant ha pensat que havia deixat d’existir. I Ella el pren fort amb l’esguard de qui encara se sent el poder de l’afecte i li diu sense arrossegar cap paraula que ell sempre existirà.

I Ell no sap com dir-li que l’eternitat no és d’aquest món.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *