LA PELL DE BRAU

Plantegem-nos una metàfora terapèutica: La vacuna és una pràctica preventiva, no un procediment curatiu. Recórrer a la vacuna s’entén generalment com un mitjà fonamental perquè l’ésser humà pugui evitar els danys y perjudicis ocasionats per agents nocius biològics. Per què no propiciar un sistema semblant per fer front als mals emocionals de la població infantil i juvenil?

És força evident que a hores d’ara s’ha vist incrementat el número d’infants i joves que pateixen trastorns emocionals negatius en qualsevol dels seus diferents graus. Estats emocionals, com la l’ansietat, depressió, hiperactivitat no orgànica, etc,  apareixen amb més freqüència i de manera més preocupant entre els nostres nens i joves.

Tot i que els factors genètics tenen un determinat pes en aquests desequilibris emocionals, s’ha comprovat que l’existència d’hàbits mentals determinats com el pessimisme, fan més vulnerables als individus propensos. En aquest sentit, diferents investigadors com Goleman, Seligman, Kagan, Gaybiel, entre altres, afirmen que és possible ensenyar als nens formes més eficaces d’afrontar els problemes i disminuir així el risc de desequilibri emocional.

En el procés educatiu dels infants, perquè s’acostumin a pensar que tot té una sortida emocional positiva, tant els pares com els mestres tenen un paper primordial, atès que en les seves accions directes amb els menors poden anar fomentant maneres de comportar-se que, de ben segur, en un futur ajudaran el nen a disposar de pautes d’actuació que el permetin sortir ben parat d’aquelles situacions problemàtiques que poden provocar-li desequilibris emocionals.

Els infants creixen emocionalment alhora que van construint el seu caràcter i amb ell la seva capacitat de superació d’entrebancs amb la presa de decisions i en l’assumpció de les conseqüències d’aquestes decisions. És per això que resulta molt important evitar la hiperprotecció. Quan els nens es troben davant un contratemps; cal que pares i mestres es mostrin atents i disposats a realitzar un acompanyament afectiu, de manera que els infants no es sentin sols davant el problema, però sense estalviar-los-hi la necessitat de decidir, per tal que puguin aprendre a dominar millor –per ells mateixos– els moments de desassossec.

Aquestes pautes d’actuació han d’anar impregnades d’un cert esperit optimista. Així mateix també és important el modelatge positiu i de recolzament afectiu de pares i mestres. Es a dir, els infants perdran la por a actuar i a reaccionar si són conscients què desprès de les seves decisions, siguin les que siguin, hi haurà una següent oportunitat amb la qual poder corregir qualsevol errada, i això és reforça si els educadors treuen dramatisme a la presa de decisions i els ensenyen que errar, equivocar-se, també és una excel·lent font d’aprenentatge.

Si els infants aprenen que no hi ha cap circumstància que signifiqui el final irrevocable de res, si els inculquem l’esperit de què ells poden ser –i de fet ho són– els propietaris de les seves decisions i els seus sentiments, i de què a la fi tot acaba significant una experiència valuosa, encara que els hi sigui costós arribar a distingir aquest benefici, estarem treballant com educadors per construir-los-hi un esperit optimista malgrat les dificultats, i aquest esperit és la base de la vacuna emocional que estem plantejant.

Per això serà necessari que pares i mestres expressin un sentit positiu als seus comentaris o reflexions entorn els comportaments dels infants. No els faran créixer ni els atorgaran més seguretat afirmacions com: “ets un inútil”, “tot ho fas malament”, “no se’t pot deixar sol”, “hi ha coses que val més que les deixis córrer”, etc. que actuen com estímuls inhibidors i creadors d’un pensament de caire pessimista. Pel contrari, si els nens es veuen reforçats pels seus referents educadors amb afirmacions del tipus: “ànim”, “tu ets capaç”, “no tinguis por”, “no passa res”, “si no ho encertes podràs tornar a intentar-ho”, etc. la seva inseguretat anirà desapareixent i es veurà reforçat aquest estil de pensament optimista –si més no allunyat del fatalisme– capaç de prevenir algunes situacions anímiques negatives.

Tot el mencionat s’inscriu en els models de bones pràctiques educatives que es dedueixen a partir de recents investigacions de l’àmbit de la neurologia que han demostrat la influència directa del  sistema límbic, l’hipocamp, l’amígdala i el gangli basal sobre l’entramat neurofisiològic i bioquímic. A més, cadascun d’aquets elements, segons com es configurin en el procés de maduració neurològica de l’infant, tindran una influència més o menys important i decisiva en la salut mental adulta.

Article de Francesc Xavier Moreno, Doctor en Psicologia, per Edu21.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!