marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

19 de setembre de 2020
0 comentaris

PREGUNTES A L’AIRE AL VOLTANT DE TISORES

Als meus preceptors els agraden molt els contes, tant tocar-los i fullejar-los per fer-se’ls seus, com sentir-los contar a l’hora que sigui, preferentment en els instants previs a la presa del son.

El preceptor gran, ahir, volgué veure la pel·lícula “Edward Scissorhands” –ignor si se’n va fer versió en català, però nosaltres li deim “Eduard, mans de tisores”- amb l’excusa que li havia dit que es tractava d’un conte molt especial. Tot d’una demanà si feia por, perquè passa pels anys grenyals en què aquest torbament atrau tant com espanta, i li diguérem que no. Li hauríem d’haver dit, però, que en Tom Burton, el director, té tirada per la foscor i allò que no toca vores emmarcats en escenaris que aclaparen per haver fet capbussades profundes en la mar d’Edgar Alan Poe, fet que marca d’inquietud les seves obres. No ho férem per un excés de prudència en considerar que eren consideracions complexes per a ell i ben segur que ens equivocàrem.

Haguérem d’avançar-li (la seva ànsia no sal posar el cul en cadira) que n’Eduard tenia tisores per mans perquè el seu inventor, l’icònic Vincent Price, que ja era vell, havia mort abans de poder posar-li les mans.

I en aquest punt de la mort del vell inventor, el preceptor menor, mirant-me amb els seus ulls en el llindar dels tres anys i que són mestres en l’art d’esberlar beneitures, em demanà amb to sever quan me moriria. Immediatament, la resposta a aquella pregunta a l’aire de tot va ser un silenci quequejant tan dens com incòmode. Clar que li vaig dir que això no ho sabia ningú, però no s’ho va creure.

Al preceptor gran no li acabà de fer el pes, la història timburtoniana de n’Eduard amb les mans de tisores. No li va fer gens de por, però maleí el final per cruel. Per molt que entengués que la neu no era més que la pluja de burballes de gel que feia n’Eduard en esculpir la seva estimada Kim, la seva condemna a la solitud voltada de fosca no s’adeia gens amb el cos del relat.

I tanmateix, jo feia voltes boges a la pregunta essencial i directa del preceptor menor i feia esforços per veure’m davant la Dama tan vell, elegant i seductor com Vincent Price fent d’inventor.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.