EL MÓN ÉS UNA CARABASSA

L’hortolà de Can Gazà –que té el cor apedaçat  en grau extrem però que no li impedeix seguir sembrant i recollint la millor verdura de l’illa- ha aconseguit una carabassa de dimensions considerables. Per arribar al punt òptim de maduració, en un racó de l’hort, ha girat una taula de braser que esperava torn per ser cremada i en el forat d’aquest recipient hi ha posat la carabassa curosament protegida. Aquesta disposició, vista de lluny, tot d’una fa pensar en les boles del món, o globus terraqüis, amb suport de fusta noble. No s’assembla gens a la bola del món més antiga conservada (L'”Erdapfel” de Martin Beheim feta entre el 1491 i 1492) ni el suport és nobilíssim, però sí que et queda ben clar, en veient-la, és que el món és una veritable carabassa.

I en el seu sentit més pejoratiu, ja que aquest fruit, en la cultura popular, deu ser dels més reprovats: “De carabassa, amb poca n’hi ha massa” o “dos plats de carabassa no fan un dit de sèu”. Per altra banda, tenir el cap de carabassa vol dir tenir-lo clos, mancat d’intel·ligència, i que et donin carabasses vol dir que no et fan cap cas. Els suspensos també eren carabasses, estar carabassa és no estar bé del bolet i ser un carabassot vol dir aturat en excés. Totes aquestes connotacions lliguen perfectament amb el món nostre, el que patim i anam destruint molt més acceleradament del que ens creiem tot pensant que en tenim un altre de recanvi.

I d’altra banda, també el món de Can Gazà és carabassenc. És un planeta dins el planeta que orbita al voltant de la força infinitament poderosa de la irrealitat o la surrealitat. A Can Gazà s’obren els prodigis més extraordinaris (de fet és un camp de resurrecció i ben assabentats que n’estan els metges i especialistes que ens coneixen) i, a la vegada, es donen les paradoxes que més desarmen la raó, com el gazanenc que, en un acte de solidaritat encomiable, va a veure un company seu sull, poc donat a les relacions amables i que està ingressat en estat delicat, sabent d’antuvi que no serà ben rebut. I, efectivament, en ser a l’habitació, el malalt poc donat a l’amabilitat li enfloca sense cap mena de filtre i parlant més clar que qualsevol profeta que ell per res del món l’aniria a veure si estigués malalt com ell.

Definitivament, el món, es miri com es miri, és una carabassa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *