LA PELL DE BRAU

Taller personal de J. Soler i Àlvarez

18 de juny de 2008
1 comentari

ARA TOCA CONSTRUIR per JOSEP-LLUÍS CAROD-ROVIRA

“Del darrer congrés d’ERC n’hem de saber extreure lliçons i llegir el que ha passat, identificar què ha anat bé i què no, perquè hi ha hagut elements positius, però també de negatius o francament millorables. ERC va donar, amb les eleccions internes del dissabte 7 de juny, un exemple de maduresa i vivor democràtica. Esquerra és l’únic partit que realment dóna la paraula al militant. Però, al mateix temps, cal reconèixer que la gestió posterior d’aquesta victòria democràtica no ha estat la més adequada i que alguns mecanismes de participació congressual mostren símptomes de desgast i necessiten una revisió”.

Ningú no pot donar lliçons de democràcia a ERC, perquè la resta de partits estan molt lluny d’arribar a les cotes de participació i transparència, a cops massa i tot, que hem demostrat com a republicans que som. Durant setmanes, hem centrat el debat polític i mediàtic, amb tot allò que té de positiu, però també de negatiu, perquè hi ha hagut clars intents d’ingerència per part de determinats sectors que, finalment, no han acabat prosperant, gràcies a la maduresa política de la majoria dels i les militants d’ERC.

Crec sincerament que, si la resta de partits polítics tinguessin més instruments de participació interna, no s’hagués viscut amb tanta expectativa el nostre congrés. Mal senyal per al nostre sistema polític, però també per al nostre país, que l’expressió de la voluntat popular es vegi com a sinònim d’inestabilitat.

Però no puc amagar que tinc certa preocupació pel futur més proper. Hagués desitjat acabar el Congrés Nacional amb una clara i inequívoca imatge d’unitat i d’enfortiment del projecte de l’Esquerra Nacional, però crec sincerament que no ha estat així. I això no és culpa ni dels uns ni dels altres, sinó de tots. Per això és imprescindible que tots els membres d’ERC, entre els quals em compto, agafem el camí de l’esforç, la discreció, la responsabilitat, la serietat i centrem la nostra dedicació a partir d’avui mateix a refer ponts, a generar complicitats, a implicar persones, homes i dones, vàlids, competents i capacitats per a fer que aquest partit avanci, i amb ell, el país. Hem de tenir sentit d’estat, però no pas d’estat espanyol, sinó de l’estat català que volem construir i al qual mai no arribarem si no modifiquem hàbits i no aconseguim que la cultura política pròpia d’un partit gran i amb vocació de majories sigui indiscutiblement hegemònica a ERC.

Allunyar-nos del soroll, de la discrepància pública permanent, del malentès. Allunyar-nos de tot allò que fa mal al partit i treballar de valent per recuperar la confiança perduda. És moment de revisar allò que no ha funcionat i tenir la valentia de canviar-ho si cal. No hem de ser presoners de la conjuntura, de la tàctica, de la mirada curta i de la confrontació. Hem de ser protagonistes de la unió, del treball ben fet, per convertir ERC en un sinònim de estabilitat, rigor i feina ben feta. No és l’hora del crit, ni del míting. És l’hora de les idees clares, dels projectes sòlids i del bon govern. No podem fer malbé tot allò que ens ha costat tant d’anar aixecant al llarg de tants anys. Ara toca construir el futur.

  1. Sento molt haver-ho de dir d’aquesta manera però alló que ha fallat no ha estat pas el procés. El que ha fallat son els nostres “dirigents”; egos inflats i patètics… Closques buides… Gent que no està a l’alçada d’un projecte que podria ser i hauria de ser un cami per a reconciliar la política amb la societat.
    Em sap molt greu haver de dir-ho d’aquesta manera però els politicastres que encapçalen aquest projecte no son, de cap manera, dignes de representar-lo.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!