marginàlies

L’atractiu d’”Escac al destí”, de Lluís Llach, editada per Univers, segell de Grup Enciclopèdia, és poderós: una època, l’Edat mitjana, literàriament molt agraïda; i un autor que segueix captivant amb les seves cançons d’amor i combat, d’Ítaques i de peus descalços a la manera Casaldàliga.

I no cal fer-se molt endins de la lectura per oblidar-te que el seu autor és, ensems i a la pràctica, qui ha aportat bona part de la música de la teva vida i les cançons que més t’han engrescat a no resignar-te a ser comparsa de res ni de ningú, a no declinar mai l’oferta de la tendresa per ordenar-te i arranjar el que t’envolta i el camp dels teus interessos.

Igualment, ben d’hora t’adones que l’autor sap què té entre mans, què t’ofereix en cada moment i com t’ho presenta perquè l’interès in crescendo del misteri que descriu no decaigui. Va sempre al moll de l’os i per això pot jugar amb la intensitat narrativa perquè el relat flueixi amb elegància, a bon ritme, efectiu i sense vanitats.

En aquest regne occitanenc, tortuós i torturat de Magens, això és, en aquest cos literari tan ben bastit dominat per la creu i l’espasa, és la creu i tot el que comporta qui se’n du la palma del rigor i l’excel·lència creatius. Són els personatges religiosos qui millor retraten i expressen medievalment el maquiavel•lisme, la predació, la perversió, la conspiració perenne per tal de no descavalcar mai del poder com més absolut millor. En aquest sentit, com recorda el protagonista, Orenç, la clau de volta de la praxis cristiana d’aleshores no podia ser més clara: instruir els ministres de déu “sobre com turmentar la llibertat, sempre perniciosa”.

L’encerta Llach a l’hora de descriure l’època, gràcies a una molt bona documentació i a cuidar i curar molt tant l’expressió com el vocabulari. Se’n surt, del repte d’indagar, d’explorar, de dir de nou, ell que tant t’he dit. Un text més per estimar.