marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

8 de setembre de 2020
1 comentari

CRIATURES AL MARGE: A CREURE I PROU

Aquests dies es tornen a obrir les escoles amb tot d’inquietud i preocupació. Des de fa estona se’n parla, d’aquesta obertura, i  tots els agents implicats hi han dit la seva. La COVID-19 ho ha aixecat tot a l’aire i en aquest tot les mancances i deficiències del sistema educatiu s’han tornat a posar de manifest amb més claror que mai. Centrant-nos en l’escola pública, s’ha vist clarament, per exemple, que faltaven ensenyants, raó per la qual, amb tota lògica, s’han augmentat molt les veus que de fa temps alertaven d’aquesta situació. D’altra banda, les famílies també hi ha dit la seva i els claustres de professors fan mans i mànigues perquè aquest retorn sigui el menys traumàtic possible.

S’han sentit, a més, veus que, de la mateixa manera que encoratjaven els metges en els pics més amargs de la pandèmia, ara també fan arribar al professorat el seu suport, actitud que s’ha d’agrair, òbviament. Però en tot aquest debat més obert que mai, no ens hem preocupat gens de saber què pensen de tot plegat  les criatures, que són les grans damnificades d’aquesta “nova normalitat escolar”; vull dir des de l’educació primària fins al batxillerat, alerta! Totes les parts del sistema educatiu s’omplen la boca de dir que ho fan per ells, per als escolars, però no se’ls ha escoltat en cap moment i em sembla una irresponsabilitat.

Per tal de fer més segura l’aula s’ha limitat el nombre d’alumnes per classe, s’han desdoblat cursos, s’han creat “grups bombolla”…, però, n’hem fet partícips els alumnes, d’aquesta nova arquitectura escolar? Els hem dit que probablement no podran estar amb els amics de sempre, que els han separat sense seguir cap més criteri que l’ordre alfabètic del primer llinatge? Els hem explicat que el pati ja no serà el que era, que deixarà de ser un agent socialitzador més perquè només podran estar amb els integrants de la seva “bombolla” que no hauran elegit, precisament?  I no ens convindria fer feina amb ells, també, i no només per i per a ells?

Les criatures i els joves sols han de creure en el sentit d’obeir, vet-ho aquí ; creure és criança. I per aquest camí no anam enlloc. Per això, tot el meu suport als alumnes que comencen unes classes noves que, en la pràctica, no els han tingut gens en compte a l’hora d’enginyar-les.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. En el meus records, tinc la sensació d’haver tingut sort amb el tema de: «a creure i prou».
    Allà pels anys seixanta, en plena escola franquista prou que m’ho van dir. Però per una sèrie de circumstàncies personals, vistes des d’ara força complexes, la meva resposta va ser: «sí, sí, faré veure que m’ho crec». Hauria pogut enfrontar-m’hi obertament, però no ho vaig fer. En diuen tenir un caràcter «secundari». I crec que va ser una sort que em va conduir a un pensament independent.
    Independència que, a voltes, és mal interpretada pels altres, especialment els que segurament són «primaris» i creuen que si no comparteixes amb ells un punt de vista, és que tens el dels seus enemics. Què hi farem.
    Quan vaig tenir fills ho tenia molt present, i si sovint els havia de fer fer qualsevol cosa que potser no els venia de gust, mai vaig apel·lar a l’autoritat. Més exactament, vaig limitar l’autoritat a les emergències i sempre amb explicacions a posteriori. De totes maneres, com que a l’escola no era així, els va crear una sèrie de contradiccions que de petits sovint no sabien exterioritzar. Cadascun les va resoldre a la seva manera, amb resultats diversos que no van ser negatius en l’acadèmic però potser sí en altres més socials, és el que té ser minoritari, específicament en filosofia.
    En el debat sobre les escoles, hi veig moltíssims prejudicis, sovint conservadors, de por a canviar ni bases ni detalls. Una certa reverència a la burocràcia, normalment aliena a la feina de debò. Dic això globalment, que individualment en molts casos no és així, però sense el més mínim marge de maniobra.
    I els comprenc, quan hom sustenta idees diferents al debat de sempre, amb els mètodes habituals de presa de decisions, que sovint confonen majoria amb democràcia, és molt difícil ni tan sols poder-les manifestar, i si, per exemple perquè et toca el torn de parlar en una assemblea, et deixen parlar, massa sovint la sensació és que els entra per una orella i els surt per l’altra, perquè tenen el cap en el seu debat i això no hi entra.
    Aquí només mancaria ser un nen, la majoria dels adults tal com es fan actualment les coses, ni es sentirien.
    Quan pels anys vuitanta vaig entrar en contacte amb en Lluís Maria Xirinacs i la seva filosofia, vaig veure que hi havia una certa «convergència evolutiva», que no era l’únic amb idees d’aquella mena, sovint expressades diferent, i que algú amb capacitat de síntesi, les havia escrit.
    Afortunadament, estic orgullós del que fèiem a casa. Per exemple, a l’hora de planificar les vacances, més aviat les poques que podíem fer, els fills en edat de primària o menys ja hi participàvem, i les decisions es prenien per consens sense «vot de qualitat» dels grans. I sense enganyar-los per fer prevaldre les idees adultes, aprofitant la maduresa o l’experiència. Però no sé com passar això a l’escola ni a la societat en general, em manquen idees o potser «xarxa».

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.