marginàlies

Temps de màscares sense ball i de vergonyes sense careta. I tanmateix em balla la cançó “Un vespre de ball de màscares” de Maria del Mar Bonet inclosa en el seu treball “Cançons de la terra” (https://youtu.be/ncrJOIrJJj0). Temps d’anar de gambirot i de saltar forçosament de l’avió que s’estavella amb paracaigudes de paper de ceba.

Tenen tota la raó els que ens adverteixen que aquesta pandèmia coronavirusada no és l’únic genet apocalíptic que ara mateix compromet seriosament la supervivència del planeta. Amb aquest virus, la gravíssima crisi climàtica, l’econòmica i la democràtica formen la força descomunal que sacseja la vida tota. Cessarà, molt més tard del que desitjam, el delme de la COVID-19 en forma de morts, morts excessius, vergonyants i miserables, i en haver passat i haver fet una ullada al panorama desolador que deixa, ens haurem d’acarar a la tragèdia que ens espera si no som capaços de reaccionar.

El capitalisme i el seu deixant de misèria tampoc no reconeix cap frontera i també contamina letalment establint aquí los damunts, comptadíssims, i allà los davalls, els dalits del món, els intocables de la terra que se sacrifiquen per un cèntim a crèdit.

L’adotzenament és qui millor s’adapta a la realitat d’ara amb fonaments de fang o de gel i aconsegueix amortir qualsevol gest revoltós. I és sobre aquesta uniformitat sense criteri que els megarques serenísims -quina falta ens fas, Alexandre Ballester- del vint-i-u, tres punt zero o cinc-ge, edifiquen els seus imperis econòmics, polítics o religiosos. Basta veure el grau democràtic dels que ara mateix regeixen orient i occident per adonar-nos que amb ells de capdavanters l’estimbada global no estarà gaire a tocar mare.