L’ALÈ DE LA MAR

Sovint pensa que té els pensaments ridículs, incapaços de fer seure en terra res amb el pes imprescindible per no ser joguina en mans de l’aire. I dedueix que aquesta ingravidesa d’idees és culpa de la por. Por de no sentir el que cal a cada instant; que el sentir en vetlla no tengui la l’extensió i la densitat necessàries per ocupar tot el seu cos. Por a què dins seu no hi hagi mai silenci; a no sentir el grinyol constant d’un mecanisme que no sap què fa. Por  a què l’envaeixi la sensació que és un altre que pensa per ell, que camina per ell. Por de tenir el vocabulari dels ignorats. Por a què tanta renúncia autoimposada  l’aboqui per sempre al femer dels incapaços. Por fins i tot a què la mar, un dia, decideixi de deixar de jugar amb l’illa on viu i prova de ser ell, i en un ball d’ones l’engoleixi; es llevi aquesta piga agomboladora de dissortats que li distreu l’horitzó. Té por a la por, que sempre és nova.

I per això cerca afanyosament i regular la paraula que fa més temps que no diu, i la pronuncia amb tota l’afecció possible un i un  altre, sense cansar-se,  perquè l’estamenegi fins a sentir els efectes més pregons del mareig. I per això va a la mar i la toca, i l’atén fins que li sent l’alenada, l’única sensació que l’apaivaga.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *