LA PELL DE BRAU
Taller personal de J. Soler i Àlvarez
Ja estem a la recta final de la campanya electoral i ahir va tenir lloc el darrer akelarre entre els dos partits “españols” per ontonomàssia. La veritat és que no he seguit cap debat televisiu ni m’interessa saber qui els va guanyar o els va deixar de guanyar. Francament, el patetisme amb que els grans partits afronten la recta final fa augurar autèntiques sorpreses el proper diumenge 09 de març.
Però tampoc ens hauria de preocupar si guanya el PP o el PSOE a “España” perquè vist el que s’ha vist, amb cap dels dos ens podem refiar i ambdós tenen clar que a Catalunya, ni aigua. Per tant, cal que l’equip d’en Ridao hauria de treballar perquè tingui els millors resultats de la història d’Esquerra Republicana de Catalunya per anar a les espanyes i fer el paper que hem de fer: defensar els interessos del nostre Poble.
Defensar els interessos de Catalunya a través del diàleg, del discurs intel·ligent i estructurat, fent pedagogia del perquè defensem el que defensem i del perquè ens posicionem com ens hi posicionem. Pausats, calmats, però ferms, clars i contundents quan cal ser-ho; sense estridències, ni crits, ni mala educació, simplement l’ús de la coherència del programa; i crec sincerament que en Joan Ridao és un dels millors candidats d’Esquerra Republicana que hauran anat al “Congreso de los Diputados”.
Hi a què hauríem d’anar a fer a Madrid?????? Doncs a negociar la desconexió, i res més. Tots els pactes que poguem arribar amb el govern “español” han de venir contraprestats amb beneficis per Catalunya i, en cas d’incompliment per a seva banda, ser valents i retirar el nostre suport donat pel mateix.
Potser llavors se’ns prendran seriosament i “lo más caliente ja no estarà a no se dónde”.
Per acabar, m’agradaria adjuntar-vos l’article escrit per Josep – Lluís Carod – Rovira, President i autèntic líder d’Esquerra Republicana de Catalunya, al diari Avui on ens demana a totes i tots els catalans i catalanes que el proper diumenge dia 09 de març anem tots i totes a votar.
A qui hem d’anar a votar? Doncs a Esquerra Republicana de Catalunya, l’autèntic i únic partit independentista. Perquè no ens hem d’enganyar, CiU ha deixat molt clar en veu d’en Duran que ells ni són sobiranistes, ni són independentistes; i si algú creu que el PSC i IC – EUiA agafin la bandera del catalanisme sobiranista i independentista i s’uneixin a nosaltres en el camí cap el 2014, és que és un pobre il·lús proper als hàbits del malguanyat cantant Bob Marley.
Durant més de tres dècades, el catalanisme polític ha dedicat bona part dels seus esforços a reformar Espanya, per intentar convertir-la en un Estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic. Tant des de l’autonomisme conservador com des del federalisme progressista, s’han dedicat moltes energies a construir una Espanya diferent. Uns han tingut ministres, els altres han fet pactes com el del Majestic, uns han governat, els altres han anat per la via del peix al cove, però tots aquests esforços han estat en va. No del tot, perquè és cert que durant aquestes tres dècades Espanya ha progressat, s’ha modernitzat i avui és ja un Estat consolidat dins la Unió Europea. Un Estat que s’agrada a si mateix i que ja no es vol reformar.
Aquesta generositat de federalistes i autonomistes catalans no ha trobat, però, la seva justa correspondència, ni en forma d’un encaix satisfactori de Catalunya dins l’Estat ni en forma d’un progrés econòmic espectacular. Al contrari, Catalunya ha deixat de ser la locomotora econòmica de l’Estat a favor de Madrid, l’insostenible dèficit fiscal ha laminat la seva competitivitat, l’endarreriment en infraestructures és clamorós i la seva personalitat nacional no ha obtingut cap reconeixement significatiu, més enllà de l’estret marge de maniobra que permet el marc estatutari.
La darrera oportunitat d’organitzar una convivència diferent, en clau de bilateralitat i de reconeixement mutu entre Catalunya i Espanya, va ser el procés d’elaboració del nou Estatut, que finalment va fracassar. El govern de José Luis Rodríguez Zapatero va ignorar la voluntat expressada pel Parlament de Catalunya i va laminar el text del 30 de setembre, amb l’ajuda d’aquells que es pensaven -i que encara es pensen- que podien recuperar la Generalitat pagant peatge a la Moncloa. El resultat d’aquell procés ha deixat la societat catalana clarament desencisada, fins i tot fatigada, i el catalanisme polític en un estat de desorientació que pot provocar una clara desmobilització de cara al 9 de març.
La resposta a la situació de fatiga que viu el catalanisme no hauria de ser tirar la tovallola, quedar-se a casa o votar en blanc, perquè només aixequen bandera blanca els pobles que es rendeixen. Totes les opcions són democràticament legítimes, però promoure l’abstenció o el vot en blanc només perjudica les opcions nacionalistes. Diumenge que ve no hi haurà cap socialista que es quedi a casa o cap votant del PP que ho faci en blanc. En canvi, sí que hi poden estar temptats molts electors per als quals la prioritat és la sobirania de Catalunya, però han de tenir present que el vot en blanc no té escons. No els ocuparà ningú o, més ben dit, els escons seran per al PP o per al PSOE, perquè el PSC, a Madrid, no té grup parlamentari.
És cert que difícilment es pot engrescar l’electorat sobiranista oferint més del mateix, mantenint l’estratègia del peix al cove, perquè el peix comença a fer mala olor. El catalanisme ha de deixar de parlar de fer pedagogia a Madrid, de reformar l’Estat, de contribuir a la governabilitat, de garantir l’estabilitat, perquè aquesta cantarella ja fa trenta anys que dura i no ha servit de res. Hem de passar de l'”ara decidirem qui governa a Madrid” a l'”ara decidirem nosaltres mateixos, aquí, què volem ser en el futur”. I per això és important anar a votar diumenge que ve, per tenir força per decidir, no per decidir qui ocupa la Moncloa, sinó per fixar data per decidir si volem continuar sent una autonomia més d’Espanya o un país normal com la resta de països de la UE. Per ara, només ERC ha fixat data: el 2014.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!