marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

29 d'agost de 2020
0 comentaris

QUAN LA MAR ASSALTA

En el descans de quatre hores seguides de lectura, s’assabenta que a la seva vila hi ha caigut una calabruixada, amb pedres de la mida de nous, i una ventada que ha girat en un instant una mala fi de teules. No ha durat molt, el vendaval amb calabruix, però els estralls, segons li diuen, no són no-res, precisament.

I torna a recordar el dia que més por ha tengut mai, ell, confiat de mena, d’una impassibilitat que frega la malaltia, li diuen els qui més el coneixen. El dia de santa Rosa de fa una eternitat, acabava de començar vacances i a les sis ja estava cansat d’estar despert.  Com si aquella dematinada a deshora fos un senyal, decidí d’anar a fer el cafè amb llet i el quemullar al bar amic de poble de mar que més li agradava. Havien anunciat per aquell dia i dos o tres més tempestes localment intenses a qualsevol indret de l’illa, però lluny de desbaratar-li el pla, l’esperonà encara més: anar amb pluja per la carretera robada a la carena que acabava a la mar era un goig, per ell, una sort de descans que li encomanava un benestar més que generós.

Sortint de la volta que fa mil, amb la mar a la dreta convertida en sembrat de crestes obscures, va veure el poble on anava coronat per una nuvolada densa, inquietantment ennegrida. A mesura que s’hi apropava, veia ben clara la cortina d’aigua que batia l’indret i el vent enrabiat que sacsava el cotxe. En un instant, passava de la calma més ensopida a l’emputament de la tempesta.

Entrant al poble, la pedra colpejava el cotxe amb una virulència que ell no coneixia i va veure volar un bidó de plàstic blau. Com més anava, l’aigua i la calabruixada eren més intenses i els cops de vent, que venien drets de la mar, com la pedra i la pluja, més inestabilitzaven el vehicle. Tement que la pedra trencàs qualsevol vidre, l’aturà a l’arrencada d’un carrer, del que en davallava en torrent una aiguada. Hi veia molt poc, de l’interior del cotxe estant; la negror s’havia fet amb el poble, però així i tot va veure com la branca d’un arbre que no va saber identificar també volava marges avall. Sentia aterrit com el calabruix colpejava la carrosseria del cotxe. S’atreví a mirar cap a la mar i no l’hi va veure, a la mar, sols distingia el blau revoltat que feia ballar bojament la nuvolada que no avançava cap passa i crestes blanques inquietes que, per un instant, li semblaren nàufrags.

Sentia la por com li prenia l’autocontrol; sentia que era alzina i que el vent, el més temut dels fenòmens de la naturalesa, li prenia la branca més desvalguda. Sentia el mal insuportable de l’alzina. Era la por que li deia que ajagués el seient i esperàs la fi, i no de la tempesta, precisament. El temps deixà de ser computable i ell un alè desaprofitat; una vida, si es podia dir així, sense cap pensament.

Quan misteriosament cessà aquella batalla desencadenada en el cel deixant de record la pluja que no fa mal, arrancà el cotxe amb la intenció de tornar a casa. Ja no volia fer el cafè amb llet amb quemullar davant la mar quan no assalta. Sortint del poble, aprofità un portell per mirar el mal que la pedra havia fet al cotxe. Un bon grapat de cops, cap vidre trencat.

Va ser acabada la inspecció que sentí el cabrit. Un cabrit que cridava sa mare. Instintivament, mirà al seu voltant per si el veia i, com més s’esforçava per localitzar-lo, més insistentment belava l’animal. De cop s’espanta: creu que el veu damunt una mata, sí, i sa mare que no respon. El vent ha encamellat el nadís a l’arbust i se n’ha duit sa mare ves a saber on, pensà atropelladament

Mai no s’ha perdonat aquesta covardia.

 


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.