marginàlies

Per arribar al bessó has de trencar la clovella. No ho pensava com si fos un principi oriental ni el tema de cap mossèn renegant del darrer concili. Va ser la conseqüència espontània a la demanda del nét que volia que li encetàs una ametlla de l’estesa esplendorosa que su-allà eixugava.

Era ben conscient que no pesava gens, aquella mena de rot cerebral, però l’acompanyà durant tota l’operació de la trencada, convertint-la en una cerimònia gens formal. No li costà gaire trobar la pedra trencadora oportuna i la que havia de servir d’enclusa. Amb la pensada voltant-li com una mosca en el darrer vol, prengué l’ametlla amb la mà esquerra amb la junta de les dues meitats mirant al cel, la pedra per trencar-la amb la dreta i la colpejà tres cops, com si obrint-la a la tercera pedrada s’obrís ensems un cicle beneficiós per al nét i el seu cercle.

Per arribar al bessó has de trencar la clovella. L’ametlla quedà perfectament oberta, amb els bessons intactes –per més fetilleria l’ametlla era bessona. Va ser el menut que, ràpidament, els prengué exultant perquè eren dos i seguí jugant amb el seu cavall volador. Aleshores, també espontàniament, pensà que hagués estat un bon moment per fer avinent al nét que per arribar al bessó de tot cal molta paciència, cura extrema i l’ineludible sacrifici. Però de seguida ho descartà perquè a ell i tot li costava assumir el seu propi sermó, més que res la part del sacrifici.

I tanmateix no pogué evitar recordar que per les terres del seu nét, que aleshores voltava ca seva muntant un cavall supersònic, creien que les ametlles bessones, penjades pel coll, tenien la virtut de calmar el mal de queixal.