En el vesper de la persiana hi continua el moviment habitual. Amb les abelles i les vespes hi mantinc una relació nefasta que, en certs moments, esclata en violència: són insectes que no em plauen, com hi ha tantes persones que tampoc no em fan el pes. Però sembla que aquests himenòpters vulgars se n’han adonat i, com a revenja, m’han picat moltes vegades sense que de la meva part hi hagués provocació, en tot cas moviments defensius més o menys bruscs. Al meu torn, sense respondre a cap atac, també les he perseguit fins a la mort –quina expressió!- amb insecticida en esprai, conscient que aquest botxí és molt perjudicial per al medi natural. Ja ho sabem, que quan la ira es desferma no repara en res. Tanmateix, amb el vesper hem arribat a un punt d’entesa: mentre em permeti obrir i tancar la persiana quan sigui i vulgui, sense cap hostilitat, no importunaré les vespes. Si m’ataquen, respondré amb contundència. Si som capaços de mantenir aquesta entesa, en arribar l’hivern, lliure d’estadants, despenjaré el vesper i conte contat, conte acabat. De moment, tot i les reticències d’una banda i de l’altra, l’acord persisteix i no s’ha produït cap moviment en contra.
És mirant de lluny el vesper i fent fer aquestes marrades al magí que pens en la paraula nova que he après avui llegint a espicossades. No és cap meravella, no enlluerna ni refina el coneixement, però m’ha reclamat atenció preferent i això li ha permès gaudir del minut de glòria que tots desitjam: mescalina, l’alcaloide aïllat del peiot, d’efectes al·lucinògens. Mot de dicció amable amb aires de diminutiu que el presenten com de joguina, i la juguera que encomana allò que designa no té res d’infantil. Si va a dir ver, l’hauria d’haver sentida o vista abans, a la mescalina, que no és mot antic o empegueïdor. I per ventura algun cop ens hem topat i ens hem fet els desentesos. Avui, però, ha volgut que li fes cas.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!