MANLLEU DE VIDA

Visqué la vida que va voler viure, deia sense ni immutar-se mentre visqué, i tanmateix de sempre va saber que vivia la vida que volia que visqués la vida.  Només en som manlleus, de vida, repetia com un mantra matí, migdia i vespre.

Mai no va trepitjar cap curiositat, se n’ufanava, i aconseguí teixir una eficaç xarxa protectora de mals vicis i mals averanys que li permeté no deixar més petjada sobre la terra -que sols volia de blat i llum- que l’empremta de les seves mans netes de malifetes i del seu parlar de mar entrat fins al rebost sense rastre de naufragis.

Visqué molts d’anys i ben aprofitats, afirmava somrient com les criatures que acaben de descobrir que poden botar, perquè procurà tostemps preservar les reves reflexions i ocurrències de la vulgaritat que ho calciga i ho calcina tot.

Li recava seguir camins d’altri perquè van carregats de portes i minuts engrunats, i no et permeten res més que mirar en terra i caminar, suar i tirar milles per arribar on has de tornar a refer el camí o a seguir-ne un altre i tornem-hi, a caminar i a no veure res, a no sentir la fressa d’una flor, els detalls del vent amb els insectes, el recorregut delicat d’una gota de rosada sobre la roca que espera sempre el bes que mai no arriba de qualsevol herba.

Dels instants foscos en feia figures estranyes que penjava a les soques dels arbres per espantar els temorecs, els envejosos i els avars que no deixen florir la veu ni permeten educar l’oïda i l’ensumada per avançar-se a l’arribada dels paràsits i de les sangoneres que viuen a recer del cor dels homes.

Visqué la vida que va voler que visqués la vida, no ell, i no se’n penedí mai. De l’únic que se’n penedí sempre va ser de no poder viure la mort com visqué la vida.

 

Afegeix un comentari