marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

2 d'agost de 2020
0 comentaris

NOUS LLATZARETS, NOVES QUARANTENES, VELLS ESPOLIS

Ben cert que no hi ha temps que no torni: en aquesta era pandèmica es refunden els llatzerets -obviant-ne el nom, naturalment- i les quarantenes s’han fet lloc, altre cop, en una quotidianitat d’illa que comença a tenir molt poc de normal, car tots ballam com a bojos al so de la massa turística que ha deixat de rajar molta riquesa per a molts pocs i molta més misèria disfressada o arraconada per a la immensa majoria d’illencs.

Mai com ara no havíem sentit amb tanta intensitat el jou de l’esclavatge, l’ofegosa cadena que ens fa dependre del que ve de fora en massa i amb maça. El model (?) turístic​ que substantiu i tot ha creat sense cap connotació positiva, balearització, que tant de territori ha malbaratat per sempre més; que tanta joventut ha precaritzat; que ha dinamitat l’esperit i la saga d’aquestes terres voltades de la mar un temps nostra, ha fet figa per les conseqüències d’un cataclisme natural, per un terratrèmol sanitari global que, de moment, ja ha fet emmalaltir 17 milions 800 mil persones i n’ha matat 685 mil. A casa nostra, 2345 malalts i 230 morts.

Retornen també els pegats d’urgència per mirar d’estroncar una ferida que té totes les traces d’una degollada. Retornaran, ja es veurà, les rogatives en un intent desesperat d’encomanar-nos al miracle i salvar-nos del naufragi. Ningú se sorprendria que incitessin a venir turistes pagant-los l’estada i tot. Retornaran les velles receptes màgiques, però no se sent cap convocatòria per pensar i repensar, per repensar-nos; per decidir què volem ser. De què hem de viure sense fer malbé res, menys encara les persones.

L’arxipèlag fins ara ha estat el gran braguer de l’estat; n’hem estat carn d’espoli. Ara que no hi ha res a pelar, ens ignorarà com s’abandonen les noses i les mines quan s’ha exhaurit el producte que se n’extreia. I tanmateix no ens abandonarà definitivament a la nostra dissort: ens mantindrà argollats perquè sempre ha estat així i la província és la província, com colònia és la colònia, i l’unça d’or que, malgrat tot, ens serà donada d’almoina per gent estrangera, ens serà requisada per major glòria d’un regne podrit i corrupte.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.