marginàlies

A migdia, sortint del bar on he fet un cafè bullent per molt que la calor embafadora aconsellàs aigua o un refresc glaçat, he trobat un molt bon amic que, amagat rere la màscara preceptiva, unes ulleres de sol ben obscures i un capell panamà elegantíssim, no ho reconegut d’entrada. No ens hem molestat a donar-nos el copet buf de colze que la cortesia més cortesana vol que substitueixi l’encaixada de mans o l’abraçada perquè, sense dir-ho, hem cregut que no calia ridiculitzar la trobada.

El bon amic, fent honor a la seva afabilitat i amatença extremes, no ha engegat la conversa ni amb els estralls que segueix fent la COVID-19 i que no ens deixen fugir del caire de l’abisme, ni amb l’aire de foc que sembla revenjar-se del mal que li feim quan dormim i tot, ni de la poca remor que fa la creativitat en temps tan malambrosos com els presents. De la motxilla que mai no abandona n’ha tret quatre llibres, que m’ha mostrat com si fossin matèria sagrada i m’ha dit que se’ls acabava de comprar.

Dos poemaris, m’ha dit, com veus, un dietari i una novel·la. Dues autores i dos autors; una autora i un autor illencs i els altres dos continentals. Tres vius, la més jove 36 anys, i una altra traspassada ja en fa cinquanta-tres, quan en tenia cinquanta, l’autora de la novel·la, nord-americana passada per París. Just amb això, m’ha dit, que és fruit de l’atzar, que no ho he anat a cercar expressament, ja n’hi ha prou per entretenir la voga amb molt de profit. I fixa’t, quatre-centes seixanta-quatre pàgines entre tots quatre que m’han costat 54 euros, una almoina, gairebé, per les hores  que m’ompliran de coneixements i de gust. A més, els puc llegir les vegades que vulgui, que no em faran pagar més. Com veus, estimat, acab de fer un negoci rodó, i mira que jo per altres menes de negocis som una calamitat.

Hem parlat d’altres foteses, clar, i d’una cama seva que li dóna molta matadura perquè té un nervi a la funerala i no hi ha manera de redreçar-lo, però no li ha donat més importància, amb una flegma que aviava la gamma amplíssima de les mostres d’afecte. I quan ha seguit, ranquejant lleugerament, amb el seu capell panamà que el feia més patrici que mai, m’he dit que hi ha enveges envejables, certament.