DESMUNTANT EL BLAU

Ser un mirall a recer del vidre de la finestra que sap viure els horitzons del pensament.
Fugir de la solitud que davalla en riu per retenir la pluja d’oxigen.
Passar ran de les parets de les ciutats que espien la vida dels que la fan ballar i amaguen els llençols al cel que sempre escolta.
Emparaular la lluna per un somriure en vol, per una gota d’instant intocable, pel fum d’un desig acomplert, per un got ple de detalls desdenyats.
Cercar el lloc on s’amaguen les naus que segueixen els astres intermitents, les idees que van cap al sud de tot perseguint noves línies de temps.
Fer-se mà per pesar les onades, per fer el llit a l’atzar, per escriure la recepta del silenci o descriure la silueta d’un alè que posa rumb a l’espai de la memòria.
Voler ser braç d’aigua, flor efímera d’un hortet de l’univers que fuig de la foscúria i s’arrecera en la calma d’un vers fet branca sobre l’escuma de la mar que ens escup i ens xucla.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *