TRANSFERÈNCIA DE CONEIXEMENT

Costa molt, retenir un instant absolut per perllongar-lo en el temps. Per això, quan s’esdevé el prodigi, no te’n pots desprendre. La foto que il·lustra aquesta nota aconseguí perpetuar l’ànima completa d’un instant i per això és prodigiosa.

L’autora, n’Esperança, la filla, va poder i saber captar el moment precís en què el meu preceptor menor em transferia tot el seu coneixement perquè no me marejàs, car érem dins un vaixell que ens duia a Menorca i ja sabia aleshores que la relació que mantenc amb les naus, petites o enormes, és molt conflictiva. Som molt marejadís, enc que la mar sigui un mirall o allò més semblant a un camí pla i sense macs, i poc hi fan els remeis casolans i químics per evitar el malestar i l’amenaça de les nàusees.

En aquesta avinentesa, els dots guaridors del meu preceptor menor es manifestaren amb tota plenitud i no em vaig marejar gens. I no em receptà res, simplement, com es veu, em prengué la cara amb les seves mans de creadores de vies làcties, posà el seu front a la meva boca, s’hi estigué una estona transferint-me el conhort que necessitava i acabà adormit amb el cap en el meu pit.

De fa poc reclama el seu moment diari per posar en comú allò que durant el dia l’ha neguitejat, talment com ho fa el seu germà, el meu preceptor major. I en no trobar res que hagi entrebancat la seva avidesa a esprémer els segons, ofereix vies de descàrrega de feixugueses innecessàries i aprovisionament d’alens plens i purs per envigorir els sentits. I t’ho diu tot amb el seu mirar d’esflorar beneitures i el seu riure de fer néixer savieses. Impossible no sentir-ho

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *